Desclot
Cent dies
Avui es compleixen els cent dies de govern presidit per Carles Puigdemont. Uf! A Catalunya governar s'ha fet difícil. Però menys que a Espanya. Quin balanç se'n pot fer, d'aquests cent dies redons que haurien de cloure l'etapa de condescendència de l'oposició, però que no ho faran perquè l'oposició no és condescendent ni a Catalunya ni enlloc? Depèn. Des del punt de vista de l'unionisme, el centurió Puigdemont no ha fet res més enllà de la traca i la farsa. Ha quedat presoner, ell també, d'una gran mentida que impedeix governar el país amb eficiència i resoldre “els problemes que afecten la gent”. Per a l'independentisme, aquests cent dies han permès encarrilar el procés i començar a reforçar les estructures d'estat, desplegar les comissions que hauran de permetre la substitució legal. Enfilar l'agulla, doncs, en el vers de Miquel Martí i Pol, que Lluís Llach recita amb unes altres paraules de tant en tant al Parlament. I amb això n'hi ha prou? Aquest és el drama. Tanta comissió i tanta estructura no han servit per mantenir la il·lusió dels dos milions de catalans que es van creure que tenien Ítaca a l'altura de Menorca. Potser per això avui Carles Puigdemont parlarà de l'estat del benestar, de la lluita contra l'atur i de la regeneració democràtica. Per il·lusionar. Però serà debades. Perquè tot això depèn de lleis que no pot fer el Parlament i dels pressupostos que no té el govern. El peix es mossega la cua, president. I el que ha de fer és mossegar la xarxa per trencar-la.