Amor de mare

No es tracta de par­lar del pro­totípic tatu­atge dels fan­far­rons de polígon, ni de llis­tar la bate­ria d'emo­ci­ons con­tra­dictòries que sus­cita la mater­ni­tat, sinó de feli­ci­tar públi­ca­ment la mare que em va parir. Avui fa anys, no diré quants, que se m'enfada. Les rela­ci­ons mare-filla gran són molt literàries, un enfi­lall de tra­mes enca­de­na­des que, amb el pas dels anys, saps on comen­cen, on aca­ben i quins meca­nis­mes nar­ra­tius apli­quen segons d'on bufa el vent. La meva mare i jo ens esti­mem, però pot­ser no ens ho hem dit mai. Ella és pràctica, reso­lu­tiva, directa, far­macèutica. Jo sóc de l'aire, caòtica, perifràstica, escrip­tora. Fa temps que cada matí li tele­fono com fa ella amb la meva àvia, la seva mare. De vega­des les tru­ca­des només són ganes de sen­tir-li la veu, ara que vivim lluny i l'acce­le­ració de l'agenda empeny les set­ma­nes i els mesos. La meva mare sem­pre hi és: a les bones, a les males i a les pit­jors. Em canta veri­tats i em fa bai­xar de la parra. És exi­gent amb mi igual com ho és amb ella mateixa. Mal­grat que l'he des­en­can­tat en mol­tes oca­si­ons, ella fa veure que ha pas­sat pàgina i que viu al dia. Hem après a dis­cu­tir de tu a tu, i també hem après que com que en certs temes mai no ens posa­rem d'acord val més no tibar la corda i tenir la festa en pau. La meva mare té una mirada neta, un cor gegantí i una ria­lla múrria que ha here­tat el seu nét. Fer anys al seu cos­tat és un luxe pri­ma­ve­ral. No obli­dis que t'estimo de debò.
I mira, ara t'ho dic en veu alta: Mercè, ets un amor de mare.