Aventures de l'exposició (3)

Segueixo amb la història de l'Exposició de Flors. Al final dels setanta i inici dels vuitanta, en apropar-se l'exposició, la situació ens alertava. Un problema darrere l'altre: la Diputació reféu el museu de Sant Pere i després de l'exposició del 1981 ens acomiadaren.

Restàvem molt desanimats tot i que no vençuts, quan aparegué la Diputació amb les claus de Sant Domènec. S'imposà i s'organitzà una visita. A l'entrar, una pudor fètida, d'animal mort, ens rebé i alguns recularen. Descriure ara l'interior de l'església (1981) és molt difícil. El gairebé mig segle d'abandó era evident, Vegeu sinó: d'entrada, piles de deixalles i excrements d'animals i humans, mobles desfets, grups d'herba altíssims sota forats de la teulada. Finestrals orfes de vidres, màrfegues de palla i herba seca, i mantes velles, a trossos amb història. La fauna, variada: rates, ratolins, ratpenats, òlibes, mussols, orenetes, falciots, dragons, serpents i més. I polls, puces, paparres i xinxes, invisibles. Com la capa superior d'un pastís, decorat tot amb preservatius usats a centenars. Decoració innovadora d'una sana trempera juvenil. Les parelles que tocaven el cel amb la mà, a les fosques –o amb llanterna–, vist de dia l'infecte edifici, no haurien entrat.

De torna ens deixaren el Govern Militar i una anècdota saborosa. El dia que ens férem càrrec del conjunt començàrem per l'església. A les 8 del matí, una vintena de soldats amb un sergent i un tinent ens esperaven amb un planell a la mà. Distribuïda la tropa rellevada cada quatre hores, arma carregada a les mans, cames obertes a punt de “fer foc”, vigilaven amb cura el material de guerra que podia sortir i els terroristes amagats. Vaig demanar audiència al gobernador militar. Era un coronel a punt de retirar-se que no parlava ni entenia ni una sola paraula de català: “En estas ciudades fronterizas nunca se sabe qué puede pasar.” Creia que la frontera era a la Costa Roja! Cansats de matar paràsits, pocs dies després retiraren les “forces de xoc”. Cada dia, en acabar la jornada, feia portar una nota al governador: “Personal.-Sin novedad, mi coronel. No hay indicios de penetración o de ataque enemigos. A sus órdenes. David Marca. Oficial de Información.” Em digué: “Usted ha entendido mi situación. En realidad, usted no parece catalán!”. Quan els traslladaren a Emili Grahit, al Barri Vell ningú els trobà a faltar. Jo no en sóc, i tampoc.

Entre història i anècdotes que defineixen més enllà del que diuen, he volgut fer païdora la història de l'exposició del 1958 al 1981. El període de Sant Domènec, del 1982 al 1990, va ser el llançament de l'exposició i el primer contacte floral de Girona amb Catalunya, Espanya i països d'Europa Occidental. Dissabte vinent hom podrà apreciar com es promociona, tècnicament, professionalment, un esdeveniment que no produeix ingressos directes a l'anunciant. En aquest cas, la beneficiària ha estat la ciutat.