Sant Jordi per dins

He hagut de posar aquest títol a l'article perquè el que hi volia posar no m'hi cabia: “Les experiències de l'escriptor no mediàtic que firma llibres per primera vegada per Sant Jordi.” Aquest podria ser perfectament el títol d'un llibre del suec Jonas Jonasson i segurament faria més vendible l'article que el que hi he posat. Però les coses són com són. Com Sant Jordi.

Em feia il·lusió firmar llibres (sobretot perquè eren dos: Em dic Carles (Ara Llibres) i 100 gols que han fet del Barça més que un club (Cossetània). I perquè no ho havia fet quan vaig publicar Escoltant Guardiola. Llavors això de firmar llibres es veu que era –això em van dir– només per als escriptors mediàtics. Ara també, ja els ho dic jo. Però als no mediàtics també ens fa il·lusió. Ara bé, firmar llibres per Sant Jordi sense ser una cara mediàtica és dur. I encara que estiguis preparat prèviament per tenir-ho assumit, firmar llibres a les parades és una experiència que, per si de cas, et situa en la veritable realitat, que no és la que els que t'estimen et pinten quan et diuen que quedaràs amb la mà encarcarada de tant firmar. Ara sembla que em queixo. Però no, de cap manera. Segurament vaig firmar més llibres dels que m'esperava, previngut com estava per algun editor. Si més no, més que els dels escriptors amb qui vaig compartir espai. Però no tants com els que us pugueu imaginar que caben en una hora curta (anar d'una parada a l'altra no es fa encara amb teletransportació) en què no es formen cues i hi ha algunes pauses en què la corrua de gent passa de llarg.

Però el nombre de firmes no és el més important, de veritat (encara que els editors suposo que és el que més valoren). Per mi va ser el bany de realitat. A les dues parades de Girona, per exemple, el primer que et trobes és que t'has de barallar amb els dependents per tenir un mínim espai vital. La segona, que vuit de cada deu persones que et diuen alguna cosa és perquè et confonen amb un dependent i et demanen per llibres d'altres autors. A les de Barcelona sí que tens el teu espai identificatiu. I et trobes amb la persona que, davant teu, es mira i es remira el teu llibre i el deixa al piló i se'n va. Però també la mare que el compra perquè vol que el seu fill s'aficioni a llegir llibres i creu que és l'adient per aconseguir-ho. O algú que en té alguna referència (sobretot perquè t'ha vist a la televisió; mediàtic incipient) i el convenç. O el que et segueix pel que escrius al diari. O el nen que fa tornar el seu pare, que havia passat de llarg, perquè li compri el llibre.

Una experiència dura. Però també impagable. No és una guerra, ni una competició. És com la vida, perquè et fa tastar tots els gustos de la realitat. Per això poder-la viure és un privilegi.