Ara fa quaranta anys

El 23 d'abril de 1976, a bots i rebots, va irrompre als quioscos l'Avui, el primer diari en català acceptat per les autoritats des de la victòria franquista. La data i la dada amaguen un aspríssim patiment. El que van haver de suportar les publicacions en català des que la Nueva España va decidir que, més enllà del castellà –el seu espanyol–, no havia de créixer ni un bri. Els qui reivindiquen la memòria històrica haurien de fer aflorar les penes i els treballs de tots aquells que van provar d'estovar, marejar o despistar les autoritats franquistes perquè el català tornés al paper imprès. Les llargues epopeies de Tele-Estel, Presència, Recvll, Canigó, Els Infants, Història i Llegenda o Gorg. Multades, suspeses, barrades i tancades, van esclafar-se contra un règim que, segons alguns bèsties, “mai va prohibir el català”. Només el paraigua de l'Església va protegir més el naixement i la difusió, sempre interna i controlada, sovint també perseguida i accidentada, de Germinàbit, Serra d'Or, Gerundín, L'Infantil –més tard, Tretzevents–, Oriflama o Cavall Fort. L'Avui va nàixer amb dues albardes incorporades: la d'un idioma que només sabien llegir els patriotes i la d'una trinxera que l'havia atrofiat amb la intenció de protegir-lo contra la influència del castellà. Més la incomprensió de molts modernos i divins sempre disposats a burlar-se del “porró”. I malgrat això, i tantes factures com es vulgui, hi va ser. I encara hi és. I ha servit per a allò que havia de servir. Llarga vida!