Reials peticions

Les campanyes electorals són un malson. Màxim exponent del periodisme declaratiu, els períodes que precedeixen els comicis es caracteritzen per mítings més o menys multitudinaris i actes de format més reduït, amb cops a l'esquena de companys de partit, visites públiques a tot tipus d'indrets i col·lectius, i, sobretot, intervencions dels líders àmpliament preparades per als pocs minuts de glòria reservats en els informatius de torn. Es tracta de discursos grandiloqüents plens de promeses futures, retrets a dojo i acusacions, moltes acusacions. Si aquesta és la tònica habitual de qualsevol campanya ordinària, imaginin com serà la que hauria de desembocar en les eleccions del 26 de juny, comicis que a hores d'ara sembla que només un miracle podria evitar. Que ningú s'enganyi, el compte enrere ha començat fa dies, malgrat que oficialment ho faci el proper 10 de juny, només sis mesos després de l'última campanya.

Incapaces de gestionar la complexitat sorgida de les eleccions del 20-D, les formacions s'espolsen la responsabilitat i es capbussen en el que millor saben fer, preparant una campanya que fins i tot Felip VI implora que sigui més barata i que es no cansi els ciutadans. La reial petició no sembla que tingui gaire recorregut en vista dels primers mítings del cap de setmana. Distribució de culpes i noves crides a les urnes als titulars i la mandrosa constatació que, molt abans que es convoqui, el 26-J domina el calendari dels partits.

Mariano Rajoy i Pedro Sánchez són els que més se la juguen amb la repetició de les eleccions. Els líders de les dues grans forces estatals, encara perplexos pel resultat de Nadal, hi arrisquen la carrera política. El president del PP i el secretari general del PSOE davant de l'abisme. Si com vaticinen les enquestes els resultats del 26-J són similars als que hi va haver el 20-D algú s'haurà de moure per facilitar una entesa al govern espanyol. No hi haurà una altra alternativa.