Caducats

Ho hem sentit, vist i llegit moltes vegades però d'un temps cap aquí és una idea que sovinteja i va a més. Som el que mengem i d'aquesta filosofia de vida hi ha llocs que n'han fet negoci. I ara que arrenca Alimentària a Barcelona en veurem unes quantes mostres. Segur. L'últim exemple, d'aquesta tendència, el tenim a Dinamarca. Es diu Wefood, que traduït literalment de l'anglès vindria a dir som menjar o som aliment. És el primer supermercat que ven aquell menjar que d'altres van llençar. I ho van fer perquè segons l'envàs estava caducat. L'objectiu del negoci és conscienciar la població sobre l'enorme quantitat d'aliments que es llencen però que es poden aprofitar perquè estan bé i, de retruc, mirar de reduir les tones de menjar que es perden alegrement. Anem a llegir entre línies, també. Quan un aliment, un producte, un concepte perd la força, la validesa i està a punt de caure o de desaparèixer diem que està a punt de caducar i com que ja no serveix, el llencem, l'apartem, en prescindim. I el mercat ja proveeix amb un de nou. Vivim una època en què sembla que tots hàgim de portar data de caducitat estampada a l'esquena, que si no estàs al dia quedes enrere, passes no ja a la reserva sinó a les escombraries directament. Ets inútil. Desapareixes. Reivindico les segones oportunitats. No perquè en la primera no te n'hagis de sortir, al contrari. Sinó perquè no tot es resumeix als límits que han establert terceres persones que, tot sigui dit de passada, no sempre l'encerten. De vegades, sí, naturalment. Hi ha fets objectius. Però fins i tot el més passat, florit i caducat –i no ho dic només pel formatge de Rocafort– pot tenir una vida llarga i d'èxit. A tots ens queda clar, però, que amb les coses de menjar no s'hi juga. Res a dir. Ara, determinar que per qüestions de moda, d'estètica, de gustos, segons què ja no pot ser a l'aparador ni a les lleixes i ha de caure de l'escambell, per aquí, no hi passo. Per això jo també reivindico i defenso la idea dels supermercats dels productes caducats.