L'Acord del Pardo

En aquest punt del sainet fins les amebes han entès que no és possible un acord entre allò que els ingenus o els interessats consideren “esquerra espanyola”. No pot ser perquè el PSOE no accepta de cap manera compartir govern amb Podemos i perquè Podemos vol batre el PSOE en unes noves eleccions i apropiar-se del lideratge de la mateixa dita esquerra espanyola. Qüestió de crestes. I d'esperons. Això ja ho sap el portaveu de Compromís al Congrés, però el senyor Baldoví no renuncia al marge de protagonisme polític que li ofereixen les seves trobades amb Felip VI. Des d'aquest trampolí reial, Joan Baldoví va proposar ahir trenta mesures polítiques per aconseguir lligar “un govern plural i de canvi”. La intenció té més gràcia que llargària. El problema, amic Baldoví, per desgràcia, no és de propostes. Per desgràcia per als votants d'allò que convindrem a denominar “esquerra espanyola” per no allargar la columna. El problema és d'hegemonia i substitució polítiques. És a dir, el problema és entre el PSOE i Podemos. L'Acord del Pardo, doncs, ni tan sols naixerà. Potser millor, perquè el nom evoca massa la “lucecita” aquella. Però l'assaig de pacte al Palau dóna marge per a dues observacions impertinents. Senyor Baldoví, per què aquesta tirada cortesana en un partit que també es vol d'esquerres? No podia haver fet pública la proposta en un lloc més sa i republicà? I la segona: qui pagarà l'ingrés vital mínim o la llei de dependència? El deute públic? Amb el permís de Brussel·les?