La nova revolució

Observar els esdeveniments des d'una certa distància et permet descobrir els corrents de fons que hi havia en les cròniques i comentaris fets a corre-cuita o sense la perspectiva necessària. El més important no són les notícies que ens criden l'atenció diàriament, a tota hora, en temps real, sinó les aigües profundes que marquen les orientacions que perduraran i canviaran el curs de la història. Els qui ens va tocar cobrir periodísticament la victòria de Margaret Thatcher el 1979 i la de Ronald Reagan el 1980 no érem conscients que estàvem escrivint els primers passos d'una revolució conservadora que ha perdurat fins avui i que va marcar la política i l'economia de la segona meitat del segle passat. Era la revolució d'afeblir l'Estat en benefici de la iniciativa privada fins a conseqüències impensables ara fa gairebé quaranta anys.

El corrent ideològic iniciat per aquells dos personatges ha condicionat la política del món occidental i ha fet que el capitalisme liberal creés una dinàmica que ha estat copiada en certa manera pels partits d'esquerra europeus. La Tercera Via de Tony Blair no era altra cosa que una adaptació thatcheriana a la doctrina clàssica dels laboristes britànics, que foren els que instal·laren per primera vegada l'estat del benestar de la mà del govern de Clement Attlee, l'any 1945.

Les revolucions poden ser violentes o silencioses. El 30 de gener de 1979, el mateix any de l'elecció de Thatcher, arribava a Teheran des de París l'aiatol·là Khomeini, que fou rebut per milions d'iranians. El règim del xa de Pèrsia queia i era substituït per una dictadura inspirada en la interpretació estricta de l'Alcorà. Aquell ancià que havia estat refugiat a París durant un temps i que des de França enviava missatges gravats predicant la revolució contra Occident canvià la història del seu país, però també la política del món musulmà. Començava la confrontació amb Occident i molt particularment amb Estats Units. El segrest de tot el personal diplomàtic de l'ambaixada americana a Teheran era una declaració de guerra. Els hostatges romandrien 444 dies tancats a la seu diplomàtica dels Estats Units i serien alliberats, curiosament, el dia 20 de gener de 1981, quan Ronald Reagan prenia possessió del seu càrrec al gran Mall de Washington.

Aquelles dues revolucions, el liberalisme sense fre de Thatcher i Reagan i la implicació religiosa en la política de pràcticament tot el món musulmà, han arribat fins avui i han provocat guerres locals i entre països i també han promogut conflictes de dimensió internacional. Bona part dels atacs terroristes a Occident són conseqüència de les idees que va implantar a Teheran el règim alcorànic dels aiatol·làs.

Les revolucions no es queden recloses en els seus àmbits originals. Viatgen amb el temps i les seves repercussions són imprevisibles. La Revolució Gloriosa d'Anglaterra de 1688 forjà l'esperit obert i pràctic del món anglosaxó que aniria des d'Austràlia fins als Estats Units passant per Gran Bretanya. La Revolució Francesa de 1789 incidiria també en tota la política europea continental amb les seves idees de llibertat, igualtat i fraternitat. Naturalment, els efectes de les revolucions es deformen i fins i tot poden arribar a ser desconegudes amb el temps. Les revolucions que sacsejaren totes les capitals europees el 1848, l'any en què Carles Marx escriví el Manifest, foren un fracàs considerable. Però molts historiadors coincideixen que els seus efectes es veurien en la Gran Guerra, la primera de les masses i dels pobles, que faria caure cinc imperis i, alhora, donaria pas a la primera gran revolució del segle passat, la de l'octubre de 1917 a Petrograd, avui Sant Petersburg. La revolució de Lenin i Stalin afectaria la política mundial i comportaria l'intent d'implantació de l'home nou que quedaria esmicolat després de la caiguda del mur de Berlín i el desmembrament de la Unió Soviètica a començaments dels anys noranta.

Avui també travessem una revolució d'abast local i global que no té encara un diagnòstic clarificador però sí que veiem els seus efectes en la política, l'economia, el comportament dels ciutadans de tot el món i també en la manera de gestionar la vida pública. És la revolució digital o la derivada de les noves tecnologies que han socialitzat el coneixement, les comunicacions i el saber. És la revolució de les masses, efectiva i real, que condiciona l'acció dels polítics i que ens ha fet entrar voluntàriament a tots en una mena de presó universal de la qual no ens en podem escapar. Són els nous temps. Amb els seus avantatges i perills, amb les seves grandeses i misèries. On ens porta tot això? No ho sé. Però no podrem apartar-nos del nou destí.