És justícia o poder?

Tot i ser cert que el Tribunal Constitucional pot, si s'ho proposa, erosionar el nivell d'autogovern que ha assumit Catalunya en les últimes dècades, també ho és que aquest mateix tribunal va ser capaç d'esmenar la plana al legislador quan per la seva banda ho intentava. Recordem el que va passar amb la famosa Loapa, que, just a l'inici del desenvolupament autonòmic, pretenia limitar-lo, i va ser quasi íntegrament declarada inconstitucional. Ha succeït després amb moltes altres lleis, però a poc a poc el Tribunal s'ha vist cada cop més afectat per les múltiples ingerències polítiques en el seu paper de garant últim de la Constitució, i al mateix temps l'ha vist minvat per un altre fet no menys important: l'aparició en escena de certes instàncies jurisdiccionals que o bé poden esmenar-li la plana ex novo, o bé, existint des d'abans, ara han adquirit plena executivitat en les seves sentències. Es tracta, respectivament, del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea i del Tribunal Europeu de Drets Humans; a Luxemburg i a Estrasburg es pot decidir ja de forma contrària al que digui el Tribunal Constitucional espanyol en molts temes, amb clar efecte sobre el dret i la jurisprudència interna.

La Constitució diu, a més, que els drets fonamentals en ella reconeguts s'hauran d'interpretar de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans, per la qual cosa, en dictar jurisprudència contrària al que diu el TC, aquests tribunals europeus poden esdevenir una mena de poder constituent (o de reforma, si més no) de caràcter hermenèutic, és a dir, interpretatiu, amb capacitat en última instància per canviar el que diu la Constitució. Al cap i a la fi, com argumentava l'Escola Lliure del Dret a principis del segle XX, no és tan important el que la norma digui com el que el jutge digui que diu. Doncs bé, ara hi ha una sèrie de macrojurisdiccions que poden decidir què sigui o no dret fonamental a Espanya, reinterpretant normes constitucionals a la llum de normes europees.

Ja han estat moltes les ocasions en què els tribunals europeus han corregit el Tribunal Constitucional. La imminència de la sentència del tribunal luxemburguès sobre la retroactivitat dels efectes de la nul·litat que fou apreciada en les anomenades “clàusules sòl” posa sobre avís els que creguin que la qüestió es circumscriurà sols als drets i llibertats clàssics. Ja sobre aquests ha dit, per exemple, que un excés de soroll és una violació de domicili, introduint una inflexió definitiva en la perspectiva clàssica a Espanya de tema. I sens dubte tindrà també repercussions judicials l'advertència de la Comissió Europea a l'Estat espanyol perquè la seva normativa eviti clàusules abusives en les hipoteques. I això ja no és estrictament una qüestió de drets fonamentals; o millor dit, és una perspectiva més àmplia del que pugui entendre per drets fonamentals de les persones. Si la cort de Luxemburg incideix en aquesta línia, qui tindrà l'última paraula sobre la manera de concebre la seguretat jurídica, o la propietat, o els drets dels consumidors, o tants altres drets, ja no serà el Tribunal Constitucional. I Catalunya podria, per tant, portar també allà el que consideri violacions de, posem per cas, les llibertats polítiques.

El Tribunal Constitucional havia estat qui tradicionalment esmenava la plana al Tribunal Suprem en la interpretació dels drets i llibertats. Ha estat moltes vegades aquell qui ha titllat aquest de legalista, de no atendre a l'esperit ampli amb el qual han de ser concebuts els drets fonamentals per respectar la Constitució i contribuir a mantenir la seva vigència. Doncs bé, ¿no està dient això mateix ara la jurisdicció europea a la nostra jurisdicció constitucional, i a les de molts altres estats europeus? Justícia fins i tot per sobre de la llei.

Però el fet de portar la justícia al terreny del purament material, a doblegar la lletra de la llei perquè hi càpiga la interpretació que més convingui al cas concret, viola el nostre sistema de poders com ja es va criticar que ho fes la política. I fa dels jutges persones tan poderoses que entre jurisdiccions es pot generar una veritable lluita. El nostre és un sistema basat en l'imperi de la llei; si el jutge europeu va més enllà del legislador (democràtic), el nostre sistema canvia i s'assimila a l'anglosaxó per una via no prevista, a manera de mutació constitucional que els permet decidir per sobre de la resta. ¿Això és fam de justícia o és ànsia de poder?