Demoscòpia amiga

Una enorme part de les enquestes que es fan i es fan no valen per a res. Esforç, números i tinta debades. Són pretesos estudis fets sense recursos ni ganes. Les mostres que les articulen fan riure. Però, això sí, fan soroll. Mentre va el carro fa soroll. I la xicalla ho celebra amb festa i més traca. Qualsevol periodista espavilat sap que, perquè tinguin sentit, una entrevista, un reportatge o una enquesta, han de tornar a l'origen de tot plegat i han de convertir-se en notícies. Totes les enquestes acaben sent notícia. Aquesta és la màxima intenció de qui les publica. I per això n'encarreguen per quatre duros. Alguns mitjans podrien estalviar-se el revolt. No caldria que cap pretès expert les omplís com una travessa. Podrien fer-ho ells mateixos. Al seu gust i interès. Com de fet ja fan. N'hi ha de pitjors. N'hi ha que les fan amb recursos –sovint amb recursos públics– amb una doble intenció: ser notícia i influir. Aquest sembla ser el cas del darrer sondeig del Centre d'Investigacions Sociològiques. Quanta investigació i quanta sociologia! Poc o molt, tots els partits queden igual. Amb tres excepcions significades: Podemos, Izquierda Unida i Ciutadans. Podemos baixa i Izquierda Unida i Ciutadans pugen. La tercera excepció deu ser per despistar. La primera i la segona llancen un missatge clar a la tropa criptocomunista d'Alberto Garzón: no cal que pactin amb Pablo Iglesias perquè ja els anirà bé sols. I qui en trauria profit? Potser qui paga l'enquesta? No, que la paguem tots!