Esglésies tancades

Quan passegem per una ciutat i comencem a veure botigues i més botigues tancades, diem que la crisi és forta. I la veritat fa una mica de pena. El mateix em passa a mi quan vaig recorrent pobles i més pobles i no trobo ni un sol temple obert al públic. I no puc deixar de pensar en aquell capellà, jove, amic meu, que obria l'església al matí, quan s'aixecava o hi havia missa, i no la tancava fins al vespre, quan tornava de fer alguna reunió, mai abans de les 12 de la nit. I no passava res. Visitar avui dia una església és tota una epopeia. Cal demanar-ho a algú, si és que trobem algú, ja que hi ha pobles on viuen molt poques persones i la majoria estan jubilades i tancades a casa, o són joves que treballen tot el dia fora i no arriben a casa fins cap al tard. A vegades he donat la volta a tot el poble i, amb una mica de sort, he trobat algú que em pot informar qui guarda la clau de l'església. El problema és que no sempre te la deixen, et diuen que t'han d'acompanyar. Llavors depens que la persona pugui venir i no cal dir que ja pots preparar alguna propina. Hem de reconèixer que normalment l'església és l'únic o un dels únics edificis que tenen un interès històric o artístic. Sobretot en els pobles petits hi ha esglesioles que no et cansaries de mirar-les tant per dins com per fora. Des d'on estic escrivint aquestes ratlles, en un poble de poc més de cent habitants, puc dir que gairebé a tres quilòmetres al voltant de casa hi puc comptar fins a sis esglesioles romàniques, totes meravelloses, una amb pintures i tot. I no es poden visitar. Cal esperar, en tot cas, que s'obri el temple a l'hora de la missa, que en molts llocs no passa ni cada diumenge, sinó un cop al mes.

Com que no es tracta només d'un problema religiós sinó ciutadà, caldria buscar una solució. No podem pas demanar als capellans que obrin els temples, perquè hi ha rector que mena un rem tan gran que dins del seu territori hi podríem trobar fins a 20 esglesioles. Crec que els organismes oficials haurien de fer alguna cosa. La solució que proposaria és que les portes dels temples fossin de vidre. Sí, d'aquell tan gruixut que és difícil de trencar, tot i que sempre, ja se sap, caldrà de tant en tant reposar-ne algun, com ja passa en unes poques esglésies que ho tenen. Sóc conscient que és una despesa important, i que s'hauria de negociar entre els responsables civils i eclesiàstics. Les despeses podrien entrar en el capítol de turisme, mentre que l'Església podria pensar que sempre és bo que els creients i no creients puguin dedicar una estoneta al recolliment.

Tot això provisionalment, perquè algun dia l'Església s'haurà de replantejar seriosament quin és el seu futur i què cal fer, si és que alguna cosa es vol fer, per refundar unes comunitats cristianes vives, que recuperin la fe, amb noves formes, per descomptat.