Washington, Madrid i arreu?

La mort d'Umberto Eco em trasllada al seu assaig sobre la història de la bellesa. I també, a la pregunta que es formulava el Washington Post sobre si l'home actual té temps per a la bellesa. El prestigiós rotatiu nord-americà contestava que no, descoratjat per l'experiment de Joshua Bell. Aquest darrer, un dels millors violinistes del món, va instal·lar-se en un cèntric vestíbul del metro de Washington en l'hora punta del divendres 12 de gener del 2007 amb el seu Stradivarius Gibson ex-Huberman, també un dels millors instruments del món. Tocà durant una hora algunes de les més excelses peces musicals, bàsicament de Bach i Schubert. La gravació de l'experiment va permetre constatar que passaren pel seu costat amb la més perfecta indiferència 1.071 persones. Menys de deu s'aturaren un moment –només un moment– davant seu. I una sola persona, una dona, va reconèixer el virtuós i, atònita, es va quedar palplantada davant seu. En acabar, va dir més o menys que la seva ciutat era culturalment bàrbara i que “això només podia passar a Washington”. Afirmació, la darrera, radicalment incerta, ja que l'experiment es repetí a Madrid amb resultat idèntic.

El libanès resident a la capital Ara Malikian, que quan toca al Teatro Real hi ha punyalades per aconseguir una entrada, va col·locar-se també en una cruïlla de camins del metro amb el seu violí (una altra peça d'orfebreria, un Montagnana del primer terç del segle XVIII), interpretant igualment Bach. En comprovar que la gent també passava davant seu sense ni mirar-lo, el virtuós, frenètic per arrancar algun esguard, encara que fos d'esgallimpades, passà de Bach a Sarasate amb l'esperança que els molt superiors requeriments tècnics d'aquest darrer cridessin l'atenció d'algú. Com a Washington, només una persona, també dona, s'adonà, ja en baixar les escales del metro, que allà sonava una música a l'abast de molt pocs violinistes. I també quedà presa de la seva excel·lència i no menys estupefacta que la seva col·lega nord-americana fins que el virtuós donà per acabat el seu experiment, pel qual va recaptar 5,35 euros.

El 'Washington Post' s'interrogava sobre si l'home actual té temps per a la bellesa, pregunta que crec mal formulada. Tenir o no tenir temps per a la bellesa implica tenir idea del que és bell i del que no ho és. Però crec que ambdós experiments conflueixen en una realitat diferent de la derivada d'una simple anàlisi de l'home apressat del segle XXI. Ambdós el que demostren, llevat de les dues excepcions femenines, és la radical incapacitat de l'home actual per detectar, per ell mateix, on hi ha bellesa i on lletjor.