L'esquerra espanyola

La irrupció del pacte entre Podemos i Izquierda Unida ha creat molt nerviosisme entre la classe política. Per dues raons. La primera, perquè a hores d'ara és l'únic canvi significatiu, pertinent (és a dir, distintiu), entre les eleccions de desembre i els propers comicis de juny. Si no existís aquesta nova confluència d'interessos progressistes, la situació amb què es trobaria l'elector seria pràcticament la mateixa que fa sis mesos, amb la qual cosa ja no entrarien en joc els programes o les promeses ideològiques de cada partit sinó la tàctica que faran servir en la nova legislatura. Qualsevol acostament a una hipòtesi de la distribució d'escons del Congrés implicava necessàriament, fins ara, el càlcul de fidelitat del ciutadà a la tria que va fer el 20-D, sense oblidar l'altíssima previsió abstencionista. Aquí es corria el risc de repetir la jugada en un bucle molt perillós per a l'estabilitat del país. L'arribada del pacte de Podemos i Izquierda Unida, a més de suposar una variació evident en la correlació de forces, genera (o pot generar) una dosi d'entusiasme que, sense voler dir que representarà un salt quantitatiu de primer ordre, pot ajudar a visualitzar l'existència real d'una esquerra amb possibilitats de govern.

La segona raó del nerviosisme és conseqüència del que acabo d'escriure i respon a una reacció estrictament ideològica. Les referències al comunisme han estat constants i repetides, i ha tornat l'ombra d'un estat totalitari quan, que jo sàpiga, cap dels protagonistes del pacte (més enllà de les voluntats individuals i de l'herència col·lectiva) no ha esmentat ni la dictadura del proletariat, ni la planificació plurianual, ni la submissió a cap comitè central. Que jo sàpiga.

Una altra qüestió és veure com afectarà aquest pacte a una Catalunya que ja va viure el triomf de la unió progressista al desembre. Fins a quin punt es refermarà la victòria dels “comuns” en detriment de les forces sobiranistes entestades a apostar per la seva opció electoral en solitari.