El plat trencat de Cambó

En els darrers anys, alguns antics ídols han caigut del pedestal, colpejats pels casos de corrupció. I la caiguda ha condicionat, de retruc, tot el seu llegat polític. No cal que citem noms; tothom sap a qui ens referim. Malgrat tot, no deixa de sorprendre la nostra capacitat per preservar alguns personatges especialment controvertits. Un d'aquests és Francesc Cambó, a bastament reconegut en el nomenclàtor d'algunes poblacions, distingit amb un monument emplaçat en un espai ben cèntric de Barcelona i, fins i tot, reivindicat per alguns líders polítics.

El comte de Romanones va definir-lo com “el millor polític del segle XX”; però fa anys que coneixem els aspectes més foscos de Cambó. Fa anys que coneixem, per exemple, els seus intents per salvar el cap d'Alfons XIII, tant abans com després de la dictadura de Primo de Rivera; fa anys que sabem que va ajudar a recaptar 410 milions de pessetes per finançar el cop d'estat del 18 de juliol del 1936 i va aconseguir crèdits de fins a 35 milions de dòlars; i, des de fa pocs mesos, també coneixem una part de la seva activitat empresarial. El professor Borja de Riquer, un dels millors coneixedors del personatge, té en premsa una biografia que destapa els seus negocis a l'Argentina: primerament, buidant de patrimoni la companyia CHADE per evitar els perills que es podien derivar de la guerra civil; i, més endavant, aconseguint una escandalosa renovació del servei de subministrament d'electricitat a Buenos Aires a través de suborns. Cambó només va aconseguir evitar el processament perquè el coronel Juan Domingo Perón, aleshores vicepresident del govern, dissolgué una comissió investigadora i ordenà la destrucció del seu informe.

Avui, doncs, coneixem a bastament la complexitat del personatge i el seu vessant més tèrbol. Però, malgrat tot, Francesc Cambó segueix còmodament instal·lat en el nostre imaginari col·lectiu, talment com si no hagués trencat ni un plat.