Ni Déu ni dimoni

La visita d'Arnaldo Otegi al Parlament ha remogut la polseguera habitual. I el fem del pal del galliner. Ciutadans, el PP i també el PSC l'han criticada amb fúria i han qüestionat que una institució democràtica es plegui al “totalitarisme”. Junts pel Sí, Catalunya Sí que es Pot i la CUP han rebut el líder de Sortu amb educació institucional, cordialitat o adhesió. Encara sort que hi ha posicions crítiques però respectuoses. El respecte, des de la més profunda discrepància, justifica la política. La política hauria de ser això. Otegi és un referent polític, fa de portaveu d'una força que rep un suport variable però persistent al País Basc i pot ser el candidat de l'esquerra abertzale a les pròximes eleccions basques. És l'home que coincidia políticament amb el terrorisme etarra, però també el líder polític que va induir ETA a la fi de la violència. L'únic que podia fer-ho. La sentència que el va portar a la presó s'integrava dins una estratègia d'Estat inadmissible però efectiva. Otegi ha estat un represaliat polític? No hi ha cap dubte. També les decisions judicials han de ser examinades i reprovades, si és el cas. S'entén que les víctimes del terrorisme etarra s'hagin exclamat al cel. Són dignes d'elogi aquelles que són capaces de perdonar sense oblidar. Però la política, encara que el PP no ho entengui, no és venjança ni rancúnia. La política hi és per evitar, precisament, la violència. Arnaldo Otegi no es pot sacralitzar ni penjar. Aquest equilibri necessari és la política.