Tribuna
El repte: l'envelliment global
Segons les Nacions Unides, al principi del 2016 la població mundial era de 7.400 milions de persones. Les seves previsions són que s'arribarà als 8.000 milions el 2024, als 9.000 milions el 2038 i als 10.000 milions l'any 2056. Aquestes previsions es basen en diverses hipòtesis que poden fer canviar el ritme, però, en qualsevol cas, la població mundial seguirà augmentant ràpidament les properes dècades. És un fet innegable. Però també és cert que el ritme de creixement de la població ha començat a reduir-se. En la segona meitat de la dècada dels seixanta la població creixia a una taxa anual del 2,06%, la qual cosa implicava duplicar la població total cada 34 anys. Ara creix a una taxa de l'1,08% i la població es duplica cada 64 anys. El 2050 creixerà a una taxa del 0,5% anual. Però més important són els canvis en l'estructura de la població. L'envelliment als països desenvolupats i una disminució del percentatge de la població de menys de quinze anys en moltes economies emergents. El paper de les persones en l'economia varia molt segons l'edat. Les persones menors de quinze anys consumeixen (aliments, roba, educació, serveis sanitaris) molt més del que produeixen (gairebé res). Les persones adultes consumeixen menys del que produeixen, ja que treballen i, si poden, estalvien. Les persones per sobre dels 60-65 anys es troben en una posició intermèdia, treballen menys però fan servir part dels seus estalvis per consumir.
La reducció del nombre de persones de menys de quinze anys és una oportunitat. Quan la taxa de fertilitat d'un país es redueix de forma ràpida pot crear l'anomenat dividend demogràfic. Durant uns anys es redueix el percentatge d'infants i joves dependents i augmenta la proporció de persones que treballen i estalvien. Això permet reassignar recursos des de l'atenció dels infants i adolescents cap a la producció de béns i serveis o la construcció d'infraestructures i amb això augmenta la renda per càpita. Aquest dividend demogràfic obre una finestra d'oportunitat al progrés econòmic i la reducció de la pobresa. Una oportunitat que vam aprofitar les economies del sud d'Europa el darrer terç del segle passat, i també algunes economies asiàtiques com Corea del Sud, Taiwan, Hong Kong i Singapur. Actualment, un gran nombre d'economies emergents podrien aprofitar aquest dividend, però han de tenir en compte que no apareix automàticament i que calen polítiques econòmiques adequades per aprofitar-lo. Inversió pública en sanitat, educació i formació. Entorn legal i governança adequats, integració en el comerç internacional.
Un altre problema és l'envelliment de la població, sobretot als països desenvolupats. El 1950 un 8% de la població tenia més de seixanta anys. Avui dia és el 12%: 900 milions de persones. El 2050, les Nacions Unides calculen que seran 2.100 milions, un 22% de la població global. Avui la mitjana d'edat al Japó és de 47 anys, el 2050 serà de 53 i 34 països, molts d'europeus, tindran una mitjana superior a la que té ara mateix el Japó.
L'envelliment de la població implica perills evidents: disminució del creixement, dificultats fiscals, col·lapse dels sistemes públics de pensions i de sanitat. Però cal evitar el fatalisme. Quan als anys seixanta es preveia, correctament, que la població mundial es duplicaria dels 3.000 milions d'habitants al 6.000 milions el 2000 hi havia el temor que això augmentés la pobresa. Però en canvi, en aquest mateix període de temps la renda per càpita va augmentar més del doble, l'esperança de vida es va allargar quinze anys i l'escolarització gairebé universal es va estendre a un gran nombre de països. Les properes dècades podria, hauria, de passar una cosa similar, però no passarà de manera automàtica, calen estratègies actives que impliquin els sectors públic i privat.
Una prioritat és la inversió en educació, per tal de donar més força i productivitat a una població activa, que serà un percentatge menor del total. Una altra és la recerca i la innovació per millorar també la productivitat del treball. Perquè les persones d'edat avançada, per sobre dels seixanta anys, puguin continuar contribuint a l'activitat productiva cal inversió tant pública, en sanitat i infraestructures urbanes, com privada, per tal que les empreses puguin aprofitar el potencial de les persones grans, fent les seves condicions laborals més lleugeres als condicionants de l'edat. Cal incentius per afavorir que les persones estalviïn més al llarg de la seva vida adulta productiva. Cal una valorització de les persones grans per entendre que encara poden aportar, en la mesura de les seves possibilitats, coses a la societat i l'economia.
I, sobretot, és important que la qüestió de l'envelliment estigui present en el debat polític i econòmic per tal de trobar les millors reformes, incentius, canvis de percepció. Començar a afrontar la qüestió des d'ara, quan encara és un repte, una oportunitat, i no un problema insoluble.