Urgència amb comptagotes

Al març en van arribar a l'Estat espanyol divuit. Dimarts, vint, i ahir, dimecres, vint-i-dos. En total sumen 60. Aquest és, a hores d'ara, el nombre de refugiats arribats a l'Estat espanyol en virtut dels acords adoptats per la Unió Europea el setembre de l'any passat. La previsió amb què treballa el govern espanyol és que a finals de juny la xifra arribi a 600. Si es manté aquest flux, d'aquí a deu anys s'assolirà la xifra pactada, que primer eren 16.000 i ara s'ha quedat en prop d'11.000. Res a dir, si no fos que es tractava der fer-ho en només dos anys. I això indigna, indigna quan sents Mariano Rajoy omplir-se la boca sobre el compromís del govern espanyol envers els refugiats, quan el nombre de persones que arriben és anecdòtic. I la indignació va in crescendo quan es comproven les diferents velocitats que hi ha a l'hora de mobilitzar-se per resoldre aquesta crisi humanitària. Mentre que hi ha qui posa la cinquena per muntar un dispositiu d'acollida en poques setmanes, altres sembla que han optat per posar la marxa enrere i deixar passar els dies en espera del que facin els governs més directament afectats per la crisi –Grècia i Itàlia–, desbordats per la situació.

El govern i els ajuntaments, amb la societat civil al darrere, han ofert a l'executiu espanyol, primer, i a la Comissió Europea, després, la seva disponibilitat per acollir fins a 4.500 persones, oferiments que malauradament han caigut en sac foradat. Que la burocràcia endarrereix els expedients, segur. Però, tants i tants mesos? En qüestions com aquestes, en què han de prevaldre els drets i el benestar de les persones, caldria actuar amb la màxima eficiència. És una urgència humanitària, i ara per ara els governs europeus i també la Comissió Europea el que han demostrat és la seva supina ineficàcia i falta de sensibilitat. I mentrestant, milers i milers de persones esperen tancades en camps de contenció a Grècia, Turquia i Itàlia, i d'altres intenten encara arribar per mar a una Europa que no sap què fer amb ells.