Serial pressupostari

Amb la música dels tambors de Gràcia de fons, Junts pel Sí i la CUP han començat a negociar els pressupostos d'enguany. Les opcions de cadascun han quedat ben clares. D'entrada, la CUP proclama que no aprovarà uns pressupostos “autonòmics” més. L'esquerra rupturista vol uns comptes d'estat. D'estat desobedient, que no accepta els criteris de contenció del dèficit. A l'altre costat hi ha el govern, que ajorna la desobediència reclamada al final de la legislatura, quan la llei de transitorietat jurídica li permeti obeir només el Parlament. Són dues posicions difícils d'encaixar. Mentre que la CUP ha presentat una esmena a la totalitat dels comptes, Junqueras i Esquerra s'ho miren com el got mig ple. Convergència es decanta pel got mig buit. Es fa difícil determinar qui l'encertarà. La tropa de la CUP se sent profundament incòmoda en la negociació. Però també és veritat que de vegades disparen salves sense projectil. En tot cas, en aquesta història torna a sobrar la testosterona, hormona esteroide que s'acumula als testicles –o als ovaris– dels partits. Som al juny. A tot estirar, els pressupostos d'enguany quedarien aprovats al juliol i serien efectius al setembre. Poca “funció social” poden desplegar en tan poc de temps. Les mesures “de xoc” quedarien reservades per Nadal. O Reis. No s'hi haurien d'encaparrar tant, els senyors del govern. Si la CUP s'enroca, que prorroguen els de l'any passat amb partides pressupostàries extres que podrien pactar amb l'altra oposició. De res.