Les grans qüestions

Fa uns quaranta anys que tenim dret de vot. I l'he exercit cada cop: Parlament Europeu, l'Estat, la Generalitat o la composició de l'ajuntament on vivia. He participat en moltíssimes conteses electorals. Sóc del parer que, sobretot els primers quinze anys de la nova etapa, aquests actes tenien una càrrega pedagògica sòlida. Qüestions com la igualtat de gènere, la consciència ecològica, l'urbanisme, el llistat d'urgències pel que fa a l'atenció a les persones, els drets dels més grans i dels més petits, l'accés als serveis de sanitat i d'ensenyament, el rebuig als brots de racisme i de xenofòbia, la pedagogia de la pau rebien, o m'ho penso, nous arguments i per a la majoria. La lliçó que aprenies és que tothom tenia dret a votar: no solament el masoquista que suporta tertúlies radiofòniques i/o televisives, sinó fins i tot gent sàvia, modesta, assenyada, sense fums, amb més capacitat de pensar i de triar que la que preteníem els falsos mandarins d'escaleta.

Potser perquè, amb les agendes a la mà d'aquests quaranta anys, he mirat de fer un balanç de tants processos electorals..., o potser perquè se m'estova el cervell..., m'indigna el clima davant les noves consultes electorals. Que de cop els ulls –que no s'han aturat ni a Txetxènia, ni a la República del Congo, ni a Palestina ni a punts vulnerables de l'Àsia (malgrat tot emergent), ni a la ratlla fronterera de Melilla– viatgin cap a Veneçuela, com a referent únic, o cap a Grècia, com a símbol de desgavell bíblic, ens hauria de fer caure la cara de vergonya. Tant que no penso assistir a cap acte electoral on no es parli o dels refugiats, o de la sanitat, o de l'educació especial o del comerç d'armes.