Segones residències

Pegant-li voltes al nano de Gràcia, Jordi Basté va preguntar a la diputada de la CUP Eulàlia Reguant, que és llicenciada en matemàtiques per la Universitat de Barcelona, sobre les segones residències. Amb el càlcul necessari en la resposta, Reguant no va reivindicar-ne l'ocupació taxativament. “Depèn –va dir–. És un debat més extens.” “La lluita política”, segons Reguant, “es pot mirar des de dos punts de vista: des del dret a la propietat privada o també des de les situacions de vulneració que pateixen milers de persones que no tenen dret a l'habitatge ni a la feina.” El dilema pot funcionar si es planteja matemàticament. Les matemàtiques són una ciència freda. Però molt menys si es fa socialment, perquè el dret a la feina i a l'habitatge s'ha de guanyar. De vegades contra el sistema, però sovint també amb el sistema. Si és el sistema qui els ha de garantir amb la intervenció de l'Estat, les conseqüències són les que s'han pogut veure al llarg del segle XX. Els números, senyora Reguant, són soferts i ho aguanten tot. La lletra porta sovint a la misèria. Els qui han volgut redimir la humanitat amb la violència de les classes subalternes han acabat subordinant-les més. En tot cas, la CUP ha de dir això. Però, i els seus votants? A Barcelona l'opció de l'esquerra rupturista és votada molt a Gràcia i a Sants. Lògicament. Però il·lògicament molt més a Sarrià-Sant Gervasi que no a Nou Barris. Ja saben els votants de la part alta què diuen els qui voten? Adéu, s'Agaró i Sant Feliu!