Contra la legió

El primer alcalde de la Barcelona franquista fou un capità de la legió, “de cuyo nombre no quiero acordarme”, com deia Cervantes. Era el 26 de gener de 1939 sota la petjada militar de
l'autoanomenat ejército de ocupación. Catalunya fou l'única zona de l'Estat en què usà aquest nom. Premonitori de debò. El dissabte 28 de maig poc més d'un miler de persones van manifestar-se pel centre de la capital de Catalunya a l'empara de l'Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios, una extrema dreta nostàlgica que va ferir la imatge d'un exèrcit espanyol que malda per equiparar-se als exèrcits de la resta dels països de la Unió Europea. Això és, formació cultural i professional, actuació militar preventiva al servei de la pau, obediència a la democràcia i la voluntat popular, lluny dels esgarips de quatre militars jubilats i tres radicals enyorats, crescuts i peixats a l'ombra del sanguinari dictador. Uns exaltats enfrontats al procés català que en tenir un mitjà al davant profereixen amenaces i exabruptes. En qualsevol altre país d'Europa als professionals el govern els hauria castigat o cessat. A Espanya el PP calla i rep el silenci còmplice del PSOE. Una manifestació involucionista i anticatalana on al costat de vells legionaris apareixen joves extremistes vinguts de tot l'Estat. No enganyava ningú el fet que hi
hagués alguna bandera catalana; hom sap quant dolor i mal irrecuperable hi hagué per la victòria seva en la història recent de Catalunya.

La realitat és que més enllà de les banderes franquistes, l'enaltiment a la nazi División Azul i les amenaces cridades la història no pot ser canviada. La legió espanyola va ser una còpia de la legió estrangera francesa –l'estat centralista espanyol sempre ha copiat el pitjor de França, mai el millor–. Era la creació d'una ferotge unitat militar de primera línia per evitar el cost polític que suposava la bruta guerra d'Àfrica, tant per als francesos al segle XIX a Algèria, com ho seria al segle XX per als espanyols el Marroc. El primer cap de la legió, el 1920, va ser Millán Astray, un histriònic general que presumia de múltiples cicatrius –un ull seu es conserva al Museu de la Legió de Ceuta–, i Franco era el seu lloctinent. Millán Astray fou qui el 12 d'octubre de 1936 enfollí en sentir esmentar catalans i bascos a la Universitat de Salamanca, i davant l'escriptor i filòsof Unamuno va cridar “viva la muerte” i “muera la inteligencia”. Aquest li respongué “vencereis, pero no convencereis”.

La Legió EspaNYola no pot cometre errors, l'Estat ho sap. Actes i manifestacions semblants ajuden els qui la veuen com un ens del passat que cal abolir.

Mai uns suposats defensors han estat tan maldestres. La legió espanyola no té predicament a Catalunya, tampoc gaire a Espanya. No lliga proclamar-se “novio de la muerte” i parlar de pau, diàleg, convivència i democràcia.