Biblioteques

No sabia ni que existia, però la vaig descobrir gràcies al projecte Arrelarreu impulsat per Òmnium Gironès i que consisteix a preparar a classe alumnes d'aules d'acollida perquè després vagin a explicar contes a les biblioteques públiques de Girona. Parlo de la biblioteca Montfollet del barri de Santa Eugènia de Girona, que sembla que té els dies comptats arran de la decisió de l'Ajuntament de retirar-li els diners que rebia. Uns dies després d'aquella primera representació de l'Arrelarreu, aquests alumnes d'una escola del barri de Sant Narcís van fer el mateix a la biblioteca Carles Rahola. Per a la majoria, era la primera vegada que hi anaven i costa descriure la seva cara quan van veure on haurien de fer la seva representació. I és que no devien entendre gaire res. No devien entendre per què en un barri popular de la ciutat s'havien de conformar amb una biblioteca dins d'una escola que era més petita que la seva classe, mentre que al centre de Girona hi havia aquell exemple d'una etapa d'opulència. Però ja se sap que ara les coses són diferents i que l'economia no acaba d'anar com voldríem i, de diners, no en sobren. De manera que no queda més remei que retallar una mica d'aquí i una mica d'allà. Fins aquí, es podria arribar a entendre. Però quan la xifra en discòrdia són 12.000 euros, la biblioteca cobrarà 4.000 euros en comptes dels 16.000 que rebia fins ara, la cosa fa riure. Des de l'Ajuntament diuen que aquella biblioteca oberta dins d'una escola només era una prova pilot i que ara s'ha d'ajustar a la normativa. D'acord, però costa creure que no es podrà trobar una solució perquè pugui continuar. Sé que és fer demagògia dir que la factura de la llum de la Carles Rahola deu costar molt més que el que necessita la Montfollet. No vull que s'interpreti això com un atac a aquesta gran biblioteca que hi ha al centre de Girona, perquè des del primer dia que hi vaig posar els peus he cregut que és tot un luxe tenir-la. La qüestió és si ens el podíem permetre, aquest luxe. La resposta és que segurament no, però ara ja està fet. O sigui que el millor i més raonable que podem fer és gaudir-la tant com puguem. Mentrestant, els pares i mares de la Montfollet s'han de conformar a recollir firmes, confiar en les cartes i articles que apareixen als diaris i esperar que a qui pertoqui posi seny i trobi una solució a les seves demandes.