De Sixena o de la debilitat d'un conseller

Aquests darrers dies assistim de manera atònita a una entrega més de la història interminable de la pugna per l'art sacre de la Franja d'Aragó i que troba els seus orígens al bell mig d'una divisió de la Diòcesi de Lleida i la creació política del Bisbat de Barbastre-Montsó. En aquests moments, el que està en pugna és l'art procedent del monestir de Sixena dipositat al Museu Nacional d'Art de Catalunya i al Museu de Lleida.

Dèiem que contemplem de manera incrèdula l'espectacle perquè presenciem, amb més vergonya i ràbia que una altra cosa, com un conseller de Cultura de la Generalitat, Santi Vila, fa el paper del Cavaller de la Trista Figura i no aposta, de manera clara, rotunda i contundent, per defensar un patrimoni amb totes les armes de què està dotat el nostre govern. En un costat del sainet hi ha Catalunya, que té competències jurídiques, administratives i legislatives en matèria de patrimoni cultural i té un Estatut d'Autonomia i unes lleis de Patrimoni Cultural i de Museus que avalen les esmentades competències. En l'altre, un Tribunal d'Osca que emet una sentència que encara no és ferma i que, a més, disposa d'un decret d'execució recorregut davant del Tribunal Constitucional així com també de diversos recursos a la mateixa Audiencia d'Osca. I com s'acaba, el tema? Doncs que des de la conselleria es decideix acatar i lliurar aquests béns sense esperar la resolució dels recursos plantejats i saltar-se així la nostra legislació i posar en perill un art que qualsevol que hagi visitat Sixena sap que no reuneix ni les condicions de conservació ni seguretat amb què actualment es custodia. A més, passa que les peces d'art no es retornarien als seus primigenis propietaris sinó a un orde que no hi té res a veure. Si a tot això hi sumem les pèrdues en els discursos museogràfics del Museu Nacional d'Art de Catalunya i del Museu de Lleida, podríem afirmar que la qüestió no deixa de ser un abús més, una injustícia més de les que estem presenciant en l'afer de l'Art Sacre, en particular, i del nostre país, en general. El més sorprenent, però, és la posició d'un conseller que, com un passerell de la política, o bé es deixa sacrificar, o bé no defensa amb les seues pròpies armes allò que li pertoca defensar.

Davant aquesta posició incomprensible les signants, creiem que en nom de moltes persones del nostre país, demanem que el conseller Vila desobeeixi, que faci cas de la legislació catalana que l'empara i que protegeixi el nostre patrimoni i la nostra història.