Entre l'Estat i la CUP

La sensació de precarietat entre el govern és immensa. No debades. Junts pel Sí ha tingut prou temps per constatar que sí, que poden estar junts, però en escons i en representació no són prou pel sí. Es dirà, ho diu la CUP, que en Junts pel Sí en el fons hi ha gent –Convergència– que no està pel sí. No se sap què més ha de fer Convergència per demostrar lleialtat i coherència. Potser desaparèixer. No desapareixeran. A més, si desapareguessin, els substituirien uns altres. Perquè hi ha una base social que els justifica. El gran problema de l'articulació política del moviment independentista és la desconfiança. Desconfien de manera malaltissa els uns dels altres. Així no es pot fer la independència. Així no es pot fer res. Entre l'Estat i la CUP, Junts pel Sí naufraga. Però els naufragis no són definitius quan no hi ha alternativa. El rebuig als pressupostos d'enguany ha estat una parada necessària. Cal una reflexió seriosa sobre l'estratègia que cal seguir per encarrilar el procés independentista. La raó ara sembla haver-se decantat de part dels que diuen “Ja ho dèiem”. Ells deien que no, que no podia ser. Però “ells” no presenten alternatives. Quina és l'alternativa del PP, o de Ciutadans, o del PSC o de Catalunya Sí que es Pot? L'Espanya de sempre, la resignació o el somni d'una Espanya irreal. I l'alternativa de la CUP? Acabar votant amb els de la humiliació, la resignació o l'autoengany? L'única alternativa ha de mantenir l'esperança per ser realment majoritària.