L'ase dels cops

Sempre he discrepat de les CUP i alhora he de dir que sempre els he tingut una certa simpatia. Aquests dies les CUP són objecte de tota mena d'improperis i desqualificacions i s'ha arribat a l'absurd de fer-les responsables d'un possible descarrilament, o desinflament, del procés sobiranista.

Em sembla un mal plantejament, erroni. El problema arrenca de l'etapa anterior a les actuals tensions pressupostàries, des del resultat de les eleccions del 27 de setembre fins fa unes setmanes, etapa durant la qual les CUP van ser festejades des de Junts pel Sí sense cap mena de reserva crítica; d'aquella debilitat i d'aquells afalacs se'n desprèn la decepció actual. Com podia ser que sectors socials diversos, representats en el conglomerat de Junts pel Sí, i d'extracció en alguns casos conservadora, en d'altres de filiació liberal i la majoria lluny de cap radicalitat, excepte la més estricta radicalitat sobiranista, es mostressin adeptes de les CUP? La contradicció estava servida: un grup minoritari, explícitament i coherentment anticapitalista, antagònic al gruix dels militants i votants, com a mínim de Convergència Democràtica, i en menor mesura de tot Junts pel Sí, esdevenia l'eina indispensable per lligar una majoria sobiranista que havia de facilitar l'acord pressupostari i una etapa relativament llarga d'estabilitat parlamentària.

La dependència unívoca de les CUP era massa forçada per a uns i altres i, malgrat la condescendència abúlica d'una gran majoria de sobiranistes conversos, les contradiccions ideològiques estaven interpel·lant des de la perplexitat la majoria social construïda els darrers cinc anys. En definitiva, per molt que es focalitzin en les CUP, les raons de la gran sotragada s'han d'anar a buscar a dins mateix de l'heterogeni grup parlamentari majoritari del Parlament de Catalunya.