Refugiats i populismes

Als qui de tant en tant ens toca parlar en públic sobre l'estat del món, més d'hora que tard ens arriba la pregunta següent: I amb la crisi dels refugiats, què fem? De la qüestió te'n surts com pots, barrejant ètica humanista amb una interpel·lació general a mantenir la mirada sobre l'origen de la crisi: la desestabilització política de l'Orient Mitjà i una bona part d'Àfrica, el joc diplomàtic dels països de la regió i la manca d'oportunitats econòmiques que, potenciades per la guerra, empenyen la gent a fugir.

El darrer llibre de ŽiŽek, La nueva lucha de clases. Los refugiados y el terror, serveix per anar una mica més enllà. La seva tesi és que l'altruisme de l'esquerra progre impedeix trobar una solució al problema. Així mateix. És la seva incapacitat per comprendre la por dels qui ja pateixen la crisi a Europa i que ara es veuen amenaçats pels qui arriben, sosté, la que està propiciant l'auge de l'extrema dreta. Negar que l'adaptació de molts d'aquests refugiats serà difícil, diu, encara ho empitjora. És, doncs, la incompetència del progressisme a l'hora d'entendre i donar resposta a les pors de la gent la que està canviant el color polític d'Europa.

Agafem algunes dades per comprovar per què Žižek té raó. Segons Nacions Unides, l'any 2100 el món tindrà 3.800 milions més d'habitants, 3.200 milions dels quals naixeran a l'Àfrica. Nigèria tota sola tindrà més població que Europa sencera: 752 enfront de 646 milions. El percentatge de població que viurà en ciutats cap al 2050, a l'Àfrica, es multiplicarà per dos. Amb la urbanització de la població rural, les migracions s'intensificaran. Tot plegat en un continent que ja avui està sent devastat per una competició pels recursos minerals disfressada de lluites tribals, i per uns problemes de seguretat alimentària i de manca d'aigua que no deixaran d'augmentar.

I per què la dreta populista tampoc té raó? Doncs perquè contra aquesta situació no hi ha política migratòria possible que aturi el flux de refugiats i immigrants cap a Europa. Bescanviar visats amb Tunísia, el Marroc o Turquia o invertir 8.000 milions d'euros comunitaris en la regió com vol fer la Comissió Europea és una gota d'aigua en un riu que ja baixa massa sec. La política migratòria proteccionista que ara es pretén construir és un miratge perniciós i fraudulent que no resol els problemes de fons. La contenció de les futures crisis de refugiats demana un pla Marshall de debò en el front exterior, i molta honestedat amb la població a casa nostra. D'una banda cal un pla de suport (i pacificació) massiu de la regió i de l'altra, una defensa ferma de les nostres pautes de convivència contra integrismes i racismes per igual. Com en la novel·la de Coetzee, fer els murs més alts només implica enganyar el personal i guanyar un temps que no tenim.