Abans de tu

No sé dei­xar de dir-te adéu. Jo ja era així abans que tu arri­bes­sis. Cami­nava pels matei­xos car­rers i em ves­tia com ho faig ara. Fins i tot abans que tu vin­gues­sis jo ja vivia ena­mo­rada de tu i sovint et tro­bava a fal­tar. El que no feia abans de tu és dei­xar la fines­tra una mica oberta perquè, de nit, l'aire fos sem­pre net i nou. Ara, quan em llevo, res­piro més bé. Sepa­rar-se així, abans d'haver-nos tro­bat, és injust. L'atzar és savi i con­si­de­rat: pro­voca encon­tres i maneja la llum. Topem màgica­ment en els llocs més estranys. Apa­rei­xes davant meu com una exha­lació sobre rodes. T'atu­res. Fem una copa de vi asse­guts al pedrís. Tu hi bar­re­ges un plàtan que treus del no-res. A mi em voleia el ves­tit deci­monònic i faig tard. Em pro­po­ses que m'enfili al teu trans­port, que tu m'hi por­taràs i arri­baré a temps. Penso en el meu poc equi­li­bri, en les cui­xes des­ta­pa­des, en els sotracs de la via. El temps i l'espai se sus­pe­nen: no sé on sóc, afer­rada a tu, amb els peus a un parell de pams de terra, els colors fonent-se en una sola taca allar­gada. L'endemà, tor­nes a treure el cap sense previ avís, amb la camisa blau marí, i xutes una pilota fins al fir­ma­ment davant la mirada enllu­er­nada d'un nen que t'admira i que de gran vol ser com tu. Impos­si­bi­li­tat òbvia d'esti­mar-te. Cal un fre de tant en tant? Per por de començar a fabri­car una vida amb cara i ulls? I si ens des­cordéssim el coratge tan sovint com ens des­cor­dem la bra­gueta? Abans de tu mai no obli­dava un home impos­si­ble d'obli­dar. Ara tam­poc no ho faré.