Pocapena

Ni el detractor més ferotge que pugui tenir el PSOE pot deixar de commoure's davant el funeral. Pedro Sánchez va fer el pas decisiu quan Mariano Rajoy va renunciar a la investidura. El candidat socialista, potser per un excés de zel monàrquic, va entomar la proposta de Felip VI i va intentar quadrar el cercle. El resultat ha estat un bunyol oliós. Sánchez no va aconseguir ser president i a
la gatera es va deixar també tots els pèls de l'oposició. Ara no és res. El presumpte debat que van fer els aspirants a la presidència del govern espanyol l'ha rematat. Un debat –atenció– important perquè el van veure el 51 per cent dels televidents de dilluns a la nit. Quasi tants com
els que s'havien mirat el partit d'Espanya contra Txèquia. El ridícul de Sánchez va ser, doncs, gairebé global. Qui més qui menys va poder constatar la insolvència absoluta d'un dirigent polític que boqueja. Pedro Sánchez no sobreviurà aquestes eleccions. Susana Díaz s'ha calçat els guants de boxa. El primer assalt de la presidenta andalusa serà el més fàcil: haurà de noquejar l'actual líder del partit, que no troba ni el quadrilàter. En el combat previ amb els aspirants dels altres partits el candidat socialista no en va encertar ni una. Repetia, grogui, una vegada i una altra, que no hi havia “govern de progrés” per culpa de Pablo Iglesias. Sense parar en el detall que ell mateix va ser qui el va excloure'n. El PSOE es mou entre la calamitat i la catàstrofe. Pedro Sánchez no sap ni vetllar el seu cadàver.