Fer cine a Catalunya

Les darreres notícies sobre el fet cinematogràfic que té Catalunya com a escenari de referència abonen la impressió que la crisi no ha pogut abatre la creativitat i la creixent explosió de propostes en una àmplia gamma de formats i gèneres. Aquesta setmana s'han estrenat a les cartelleres tres pel·lícules amb participació catalana diversa: Les amigues de l'Àgata (Laia Alabart, Alba Cross, Laura Rius i Marta Verheben), Summer Camp (Jaume Balagueró) i Rumbos (Manuela Moreno).

Fa pocs dies, el banyolí Albert Serra rebia a París el premi Jean Vigo 2016 per la seva última pel·lícula, La mort de Lluís XIV, que ja havia obtingut una excel·lent recepció al Festival de Canes. Un festival que, per cert, va atorgar la Palma d'Or al millor curtmetratge a l'obra Timecode (seleccionada entre 5.008 aspirants), del director català Juanjo Giménez, de l'Escola de Cinema de Reus. A tot això cal afegir l'èxit de nous films de ficció en festivals com La primera pell (Isa Campo i Isaki Lacuesta) o Toro (Kike Maíllo), i de documentals com Game over (Alba Sotorra), Alcaldessa (Pau Faus) o Sexe, maraques i chihuahues (Diego Mas), estrenats a la recent edició de DOCS Barcelona. Són mostres prou representatives de la vitalitat, diversitat i qualitat que la “factoria catalana de cinema” està en condicions d'oferir als espectadors i als amants del bon cinema i de competir amb les altres “factories” europees del patrimoni cinematogràfic actual.

Entre les estrenes més exòtiques en cartellera sobresurt, tal com ha destacat tota la premsa, la del film Les amigues de l'Àgata. L'evolució de la idea creativa (treball de fi de grau en comunicació audiovisual a la UPF) fins arribar a desplegar-se com a llargmetratge a través de micromecenatge (crowfunding) i a interessar com a producte comercial per a l'exhibició en sala, resumeix molt bé l'efecte multiplicador del cicle innovador: formació universitària, emergència de joves talents i èxit de promoció a través de premis a festivals i circuits de difusió. La inclusió per exemple al DOCS de la secció DOC-U potencia aquesta línia imprescindible de connexió entre universitat i empresa en el sector audiovisual.

Fer cinema a Catalunya ha estat en les últimes dècades la gran il·lusió de molts cineastes. Com acaba de precisar un recent informe estadístic de referència de l'Observatori de la Producció Audiovisual (OPA/UPF), el cinema català ha viscut “un període inèdit en la seva història”. Entre els anys 1990-1914 s'han produït 1.227 obres cinematogràfiques comptant llargmetratges de ficció, documentals, films d'animació i TV movies. En aquest període han debutat un total de 533 entre el total de 801 directors. La gran majoria (un 75 %), tanmateix, només han dirigit una obra, per bé que 57 n'han dirigit més de tres i un parell, més de 20 (Ventura Pons i Salomón Shang). L'informe també fa notar la infrarepresentació de les dones entre els directors que han treballat durant el període: el 87 % d'homes contra el 13 % de dones.

Malgrat la duresa de la crisi que des del 2008 ha afectat profundament el sector cinematogràfic i audiovisual, el panorama català de la creació i producció en les seves diverses modalitats presenta una capacitat de resistència i d'iniciativa molt notable. I ho fa amb voluntat de sumar una gran varietat de propostes a la manera com el nostre cineasta de culte, Pere Portabella, sempre ha sostingut. Que el cinema ho és tot: el comercial, el d'autor, l'experimental, l'artístic, l'assagístic, l'amateur, etc.

Ara bé, per tal que aquesta “factoria catalana de cinema” arribi a consolidar-se com a sector creatiu independent i competitiu calen polítiques ambicioses de foment i de suport, amb una estricta coordinació entre els actors principals. Actors que, a part del govern i els seus departaments, són el mateix sector organitzat (PROA), la CCMA, les universitats i la Filmoteca. En aquest punt, són preocupants les incògnites que deriven de la fragilitat política del govern català i la incertesa en diversos fronts: una reforma indeterminada de la CCMA, un Pacte Nacional per l'Audiovisual promès per a finals d'any, un Llibre Blanc de l'Audiovisual que continua inèdit, etc.

Tot i això, crec que la comunitat catalana està en bones condicions per situar el seu cinema, produït o coproduït a Catalunya, en el mapa dels països europeus amb marca d'origen. És a dir, amb vocació d'aportar a la comunitat espectadora i al patrimoni cultural prototips originals i propostes narratives pròpies a través dels principals gèneres i formats de l'audiovisual contemporani.