L'olla de la CUP

Els membres, militants, associats, guerrers o portaveus de la CUP –en femení, si molt convé– es queixen contínuament de “la intromissió dels mitjans de comunicació”. Se'n fan creus, els critiquen i els tanquen les portes i les finestres. No s'entén tant de desconcert i convulsió. Alguns d'aquests senyors –i senyores– són periodistes. Són plenament conscients del pa que s'hi dóna. Ells també en donen i n'han donat. Més encara, molts d'ells han bregat i reivindicat durant anys la “premsa lliure”. També la d'agitació. Si els periodistes es remouen a l'entorn de la CUP, ni és per atracció ni és per vici. Ho fan perquè les decisions que pren aquesta tropa tan confusa i sovint torturada són determinants per a l'estabilitat del govern i per al futur del procés sobiranista. Si la CUP fos un venerable club de xamelo, no caldria tanta persecució ni tanta pressió. Però és que, a més, la CUP és imprevisible, inescrutable i impermeable. On no hi ha informació –i ells no en donen– hi ha especulació. S'ha pogut saber, amb penes i treballs, que la decisió de rebutjar els pressupostos va tornar a dividir l'organització. Que Poble Lliure i Endavant, per simplificar perillosament les faccions, han discrepat a fons en el mètode de prendre la decisió i en la mateixa opció final. Divendres van dimitir sis dels quinze membres del secretariat nacional, que avui s'havia de dissoldre, per donar pas a un mètode de tria més clar. Però l'olla de la CUP continua sent espessa. Per això hi vol pescar tothom.