L'helicòpter i els manters

El dret a gandula és una norma no escrita que regna a les piscines de molts establiments hotelers d'aquest país quan a primera hora del matí, abans que s'hagi espremut el primer cafè al restaurant o hagi marxat la primera ració d'ous remenats amb bacó, les tovalloles dels estadants prenen lloc al solàrium reservant una plaça de privilegi a tocar de l'aigua.

Uns ciutadans menys afortunats, desafavorits per les lleis –les escrites i les no escrites–, gent que mai no ha viatjat per plaer i que encara menys s'ha allotjat en hotels de categoria, practiquen cada dia una activitat similar a la dels turistes que pugnen per un racó de sol i de piscina, però en aquest cas la guerra pel seu metre quadrat respon a un instint més animal, més primari. Matinen per l'obligació de donar satisfacció a la fam, una fam molt diferent a la que sent el turista de la gandula quan endrapa, encara fart del sopar de la nit anterior, al bufet lliure de l'hotel. Una fam de veritat, d'aquelles que fan mal als budells i a l'ànima.

Són els manters, que abans de les vuit del matí estenen els draps sobre els quals dipositen les seves mercaderies al passeig Joan de Borbó de Barcelona, formant una filera allargassada i multicolor, davant per davant de la filera també allargassada dels iots que amarren a la marina de luxe, a l'altre costat d'una tanca metàl·lica que separa els dos mons. Un d'aquests vaixells és tan espaterrant que està coronat per un petit helicòpter, circumstància que converteix el seu propietari en una petita divinitat amb dret a elegir entre moure's per terra, mar o aire.

Sense terra. Supervivents de vés a saber quants mars, els manters quasi ni atrapen l'aire que respiren.