La fi del món com a obra d'art

Contemplo des del balcó de casa meva la imatge d'un crepuscle vespertí: el sol, ja sota l'horitzó, il·lumina amb una rica paleta de colors –groc intens, taronja i roig– l'estàtica d'uns núvols que vaguen lentament al cost del vent. De lluny enllà, m'arriba el so d'una persiana en abaixar-se. Plora un nadó, és un plor tranquil, com qui sap sense saber que es troba sa i estalvi. Dos quarts de deu: dringa el bronze humil d'una campana. Temps i ser. Cada dia és una altra fi del món i res no demostra –contra el tòpic establert– que demà l'ordre de les coses pot canviar.

I precisament, perquè res s'allunya tant de l'art com la natura, la pauta transcendent d'aquesta em fa reflexionar profundament sobre el destí humà. És a dir, sobre els límits aparents de la nostra condició. Perquè, d'entrada, semblaria que pren cos una sort de fatalitat: l'home es veu sotmès a una potència sobrehumana que fixa per endavant els esdeveniments. La noció homèrica de moira troba la seva actualització en la idea d'un determinisme antropològic; l'ineluctable d'una època supera, encara ara, el radi de la nostra llibertat. Som fills d'un segle. El record –la infantesa– és la nostra arcàdia i l'art la seva representació fictícia.

Mai, però, no hi ha hagut cap època daurada: l'edèn perdut és un producte d'origen teològic que fa del ser humà un ens nostàlgic. Sempre mirant enrere, tot recreant una utopia que en el fons no és altra cosa que un demà pretèrit. Il·lusió i memòria: només resta mirar endavant quan es tracta d'enderrocar els límits de les estructures de poder. Perquè el poder és un límit a l'acció de l'home. En aquest estat de coses, l'individu es troba sol: cal que reconegui la seva condició d'estrany al món: la soledat còsmica de l'ésser en relació amb la vida.

A ‘El fin del mundo como obra de arte', Rafael Argullol ens recorda la figura del Prometeu en un punyent capítol d'aquest llibre sota l'epígraf de Nostalgia y destino. Goso traduir: “Prometeu demana a l'home que reconegui la seva soledat en el si del caos. Així i tot, en lloc de provocar en ell un sentiment d'enyor pel paradís perdut, li ofereix un somni de llibertat, no per ambigu, menys temptador. Per això, Prometeu és la tragèdia.” No hi ha moviment sense sentit tràgic de la vida. Dit altrament: hi ha un preu a pagar si es vol indagar –l'art és una via– en el sentit de l'existència i aventurar-se a canviar unes condicions que els déus, ara tecnocràtics, volen immutables.

Les deu. Un altre dia es clou sobre si mateix. Una noguera dibuixa en la distància llur silueta contra un cel, ara gairebé obscur. Sóc conscient de mi i conscient que sóc més lliure com menys m'aferro a una voluntat que es resigna a desgrat seu. La fi del món es repeteix com a obra d'art. Som el Prometeu encadenat en el seu desig de ser.