En l'amor i en la guerra

Tots hem sentit dir allò de “en l'amor i en la guerra tot s'hi val”. Aquesta màxima altisonant pot quedar fantàstica però, la veritat, prefereixo tractar amb persones que tinguin uns mínims principis en qualsevol dels àmbits de la vida. “En l'amor i en la guerra tot s'hi val”, aneu fent, i d'aquí tot tipus de genocidis, crims passionals i atrocitats diverses. Al marge de valoracions personals, la dita m'ha vingut al cap després de les eleccions espanyoles del passat 26 de juny. Durant la setmana prèvia, tots vam poder sentir amb les nostres pròpies orelles com el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, i el director de l'Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, es dedicaven a ordir un pla mafiós, cercant el suport de fiscals i periodistes, per intentar enfonsar la vida de polítics independentistes i per atacar diversos organismes del govern de Catalunya. Als països civilitzats, quan ha transcendit que s'ha utilitzat els aparells de l'Estat per a perseguir rivals polítics democràtics, s'han produït escàndols de dimensions descomunals que han liquidat immediatament la carrera política dels seus responsables. Només cal pensar en Nixon i en el cas Watergate, per posar un exemple. Els més càndids podrien pensar que Fernández Díaz faria la mateixa fi que Nixon i que, a darrere, hi aniria Mariano Rajoy per haver-ne estat assabentat i haver-ho permès. Lluny d'això, el PP ha vist premiada la seva conducta ampliant els seus resultats respecte a les eleccions del desembre. Bona part de l'electorat espanyol ha beneït el “tot s'hi val” de la guerra. Un “tot s'hi val” que no hauria tolerat si el perseguit fos, posem pel cas, el PSOE, ni si s'haguessin vanagloriat de la destrucció del sistema sanitari d'Andalusia. És per això que només es pot comprendre aquesta laxitud si s'entén que molts han percebut que s'atacava un enemic extern. I quan t'estan dient que no ets un dels seus no té cap sentit entestar-se a ser-ho.