Opinió

Tribuna

Els valors iridescents

“Quan ets dels qui encara mengen calent, aspirar
a ser d'esquerres comporta en primer lloc reconèixer que hi ha explotadors
i explotats

Sempre que es donava el cas, en Manolo Vázquez Montalbán deia que els qui sostenien que la dicotomia entre dretes i esquerres estava superada per la nova distribució de forces i atributs de la modernitat eren gent de dretes. Malgrat la vis jocosa de l'afirmació, contenia una dosi de veritat incontrovertible. No sembla arriscat perllongar la sentència fins a l'actualitat pel que fa a l'apreciació de la distribució de la riquesa. A principis dels anys 90 del segle passat, aquest cronista havia escrit en una novel·la de signe utopista una cosa que en rigor tampoc s'havia inventat, i que ara la diu tothom, els economistes al capdavant: “Els pobres cada vegada seran més pobres, els rics cada vegada seran més rics.” I hi vaig afegir una altra consideració també vigent: “Cada vegada hi haurà més pobres i menys rics.”

Per damunt de l'aguda consideració d'MVM, l'actualitat presenta una distribució social que posa cada vegada més difícil establir ja no qui, sinó què s'adiu a un comportament de dretes o d'esquerres o, en termes més concrets, què és progressista i revolucionari, i què immobilista i acríticament –en els resultats– prosistema. El recent afer del Brexit britànic presenta un mostrari complet de detalls ideològics discutibles. Atès que, segons els estudis, el vot dels joves ha estat majoritàriament pel remain i el de la gent gran per l'exit vol dir que el remain és més progressista? Ho avalaria el fet que l'exit ha guanyat a les zones rurals angleses, tradicionalment conservadores, i el remain a les grans ciutats, on diuen que la població és més moderna, i a Irlanda i a Escòcia, on per les seves aspiracions històriques són menys proclius a la continuïtat de l'establishment.

Són així les coses? Ho qüestionaria la naturalesa de l'actual Unió Europea. Prenent la referència dels estrats socials que hi van a favor o en contra, apuntaríem que és un element de progrés: els sectors antieuropeus més actius són xenòfobs, racistes i neonazis. Però vista la recent, macabra política de la UE en matèria d'immigració i acollida, i sense perdre de vista el seu plantejament en essència mercantilista i ahumanista –per no dir antihumanista–, també avança una esquerra molt crítica amb la UE. On és el progressisme qüestionador i on és el seguidisme servil al sistema?

La dicotomia és extensible a molts terrenys, alguns ben pròxims, ben poc metafísics. És progressista protegir els top manta? Si preconitzes no tolerar-los i, en conseqüència, perseguir-los, ets conservador prosistema o progre d'esquerres perquè protegeixes el petit comerciant? Al tanto amb la resposta: depèn quina sigui, la lògica deslegitimarà la raó de ser de la hisenda pública, i ens estarem apuntant a suprimir-la. Al marge de com funciona l'Estat, dels inútils i corruptes que l'infesten, de la seva mateixa natura protectora de la gran propietat, etc., serà progressista, aleshores, quedar-se sense serveis públics?

La fragmentació de les classes socials, els encreuaments d'interessos, les coincidències no volgudes de discursos, de fílies i fòbies encreuades, abonen la confusió i, de passada, dificulten un resposta coherent, articulada i efectiva a l'innegable espoli que fa la minoria detentora del poder, de l'autèntic poder, no de faramalles efímeres. Planificat o producte de la complexitat del món modern? Vet aquí una metafísica. Sigui com sigui, el fet real és que ara no és possible una revolució com les de 1789 o 1917, per una raó essencial de base: no hi ha una majoria homogènia en greuges i interessos a través de la qual vehicular-la. Una revolució en tot cas sempre impossible, perquè no es pot adjudicar a l'Estat una funció contrària a aquella per a la qual ha estat concebut.

On comença, estrictament, la consciència de l'individu d'esquerres, progressista, qüestionador del sistema? Veure les xacres que ens envolten és fàcil i, en certa mesura, fins i tot complaent per autoafirmar-nos en la crítica, en la indignació, en la il·lusió –en tots els sentits del mot– de sentir-nos al marge d'un ens social i polític amb trets objectivament tan detestables. Què hi diria en Manolo Vázquez en el punt on hem arribat? Certament, quan ets dels qui encara mengen calent, aspirar a ser d'esquerres comporta en primer lloc reconèixer que hi ha explotadors i explotats. Hi ha una segona categoria, no només de l'esquerranisme entès en primer lloc com a ètica política, sinó de la intel·ligència: reconèixer quina proporció hi ha en cadascú d'explotat i quina d'explotador. No es tracta de flagel·lar-se, no cal; vist com va tot, ja és molt no viure autoenganyat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.