Britannia

S'ha dit aquests últims dies que la Gran Bretanya ha sortit d'Europa. No és cert. La Gran Bretanya és Europa, i un no pot sortir mai de si mateix. El que és cert és que la Gran Bretanya ha decidit marxar d'una estructura política, important però contingent, que Europa s'ha donat en un moment històric determinat. És un fet important, però no altera la naturalesa de les coses. Cal tenir present que no és tan sols que la Gran Bretanya sigui Europa, sinó que ha contribuït d'una manera decisiva a la conformació de la millor Europa. La Gran Bretanya és –com s'ha repetit– el bressol de la Revolució Industrial, dels grans inventors en els orígens heroics del desenvolupament econòmic, de la màquina de filar i teixir, de la màquina de vapor, dels alts forns de coc, del ferrocarril, de les primeres carreteres pavimentades... És també el bressol del parlamentarisme, de la monarquia constitucional, del liberalisme i del socialisme, del sistema fabril, de les primeres lleis de protecció al treball... I no es poden oblidar, en el camp de la ciència, Newton, Halley, Priestley, Harvey, Boyle i tants d'altres. Europa, sense la Gran Bretanya, hauria estat d'una altra manera. I no precisament millor.

També és cert, però, que la Gran Bretanya ha estat des del començament una Europa diferent al nucli dur europeu, que és francoalemany. “Sigui –ha escrit Chesterton– per la idiosincràsia dels illencs (...), sigui perquè la impremta romana ha estat realment més lleu que a la Gàl·lia, l'embolic feudal va frustrar qualsevol intent de construir la Civitas Dei, o l'estat ideal medieval. El que va sorgir va ser un compromís, que després els homes van convenir a denominar una constitució.” La Carta Magna (1215) va ser un pas enrere en el despotisme: una aristocràcia autònoma respecte al poder del rei va conquerir la llibertat. I, a partir d'aquí –conclou Chesterton–, la història d'Anglaterra es pot resumir afirmant que, “dels tres termes del lema francès llibertat, igualtat i fraternitat, els anglesos han amat sincerament la llibertat i han perdut, en canvi, la igualtat i la fraternitat”. Una conclusió que no es pot oblidar quan es parla de la Gran Bretanya. Tampoc ara.

Del 24 al 28 de maig de 1940, la Gran Bretanya s'enfrontà a un moment crucial de la seva història, mentre que a l'altra banda del Canal es lliurava la batalla de Dunkerque per cobrir la retirada de les forces expedicionàries britàniques després de la caiguda de França. La Gran Bretanya estava sola davant d'Alemanya, i la qüestió estava clara: pactava o no pactava amb Hitler? Lord Halifax, ministre d'Afers Exteriors, defensava que la supervivència d'Anglaterra passava per una sortida negociada. Halifax –s'ha dit d'ell– no era ni un derrotista ni un intrigant. Era un diplomàtic experimentat, un tipus molt anglès, en el sentit que adaptava les seves idees a les circumstàncies en lloc d'adaptar les circumstàncies a les seves idees. El que no significa que fos un hipòcrita o un oportunista més enllà del que constitueix un dels components de la idiosincràsia anglosaxona: una certa hipocresia sota la qual bateguen uns interessos diferents als del prestigi o el profit personals. Però, des de feia un parell de setmanes, Winston Churchill era primer ministre, i ho tenia clar: “Quan una nació cau lluitant torna a aixecar-se, però quan es rendeix covardament està acabada.” La Gran Bretanya va resistir.

És aquesta Gran Bretanya la que ha votat sortir de la Unió Europea. El pes nostàlgic de la història, la situació d'amplis sectors de la classe treballadora a conseqüència de la globalització i la inevitable presència de minories xenòfobes han decantat el resultat. Però és un episodi més d'una història llarga. Una història que ha de seguir i en la qual s'han de cercar vies de concòrdia. També la Unió Europea ha de ponderar si una ampliació massa ràpida ha provocat forts corrents migratoris a conseqüència de la lliure circulació, i si una unió monetària massa ambiciosa, mal concebuda i precipitada, lluny de facilitar la convergència, augmenta les diferències.