Superar els complexos

Mai cap força política independentista d'una nació sense estat en el món occidental amb posterioritat a la II Guerra Mundial havia obtingut els resultats aclaparadors en vots i en escons que van obtenir Junts pel Sí i la CUP a les eleccions del 27 de setembre de 2015. No obstant això, ja en la mateixa nit electoral, alguns d'aquests actors van assumir el relat de l'unionisme pel qual no s'havia superat el llindar del cinquanta per cent de vots emesos.

Segons aquesta versió, doncs, no importava que l'Estat espanyol hagués emprat tots els dispositius de poder per impedir que s'assolís la citada majoria, com va succeir amb les maniobres per limitar el vot dels catalans residents a l'exterior, o que es comptés el resultat de les forces extraparlamentàries en el grup del no a la independència (en el mateix sentit que es va comptar el nou per cent dels vots obtinguts per Catalunya Sí que es Pot) o que, en definitiva, la base electoral de les eleccions en un parlament autonòmic fos la fixada pel marc constitucional espanyol, a saber, la dels “nacionals espanyols empadronats en un municipi de Catalunya”. La consideració d'aquests factors no va impedir que en l'imaginari de bona part del sobiranisme s'instal·lés el complex pel qual l'independentisme no era majoritari.

És en aquest context que emergeix per alguns la necessitat d'un nou pronunciament popular que legitimi inequívocament el gest de creació d'un nou estat, una ordalia que recentment s'ha associat a la convocatòria d'un referèndum unilateral d'independència (RUI). He criticat la iniciativa del RUI en d'altres textos però aquí voldria centrar les meves objeccions sobre aquest RUI tot anant a l'arrel de la qüestió que, al meu parer, el RUI pretén solucionar: la superació del complex pel qual l'independentisme no és majoritari. La meva posició, en essència, és que l'independentisme català ja compta amb la majoria i la legitimitat democràtica en la màxima expressió que es podia obtenir en un estat, l'espanyol, amb profunds dèficits democràtics i que utilitza tots els ressorts de poder perquè la majoria no es visualitzi mai. O altrament dit, que l'independentisme ja ha arribat allà a on podia arribar en termes democràtics i ara l'únic que separa els catalans del seu estat són les estructures de poder pròpies de qualsevol realitat sobirana. De fet, és la concurrència d'aquests factors de poder (un aparell de govern que controli el territori i la població) allò que en dret internacional públic obre la porta al reconeixement per part d'altres estats. En conseqüència, la invocació d'una gran majoria a favor del projecte secessionista no és cap exigència de la comunitat internacional, com al·leguen alguns, sinó que més aviat és un vector de consum intern dedicat a construir un relat suposadament cohesionador de la societat catalana.

Les grans majories democràtiques a favor de la secessió no poden ser una exigència internacional que cridi a la intervenció d'algun agent exterior almenys per dos motius, primer, perquè molts estats, alguns amb molt de pes en organitzacions internacionals, no són democràtics (tot i que cal que reconeguin igualment la Catalunya sobirana) i segon, perquè fins i tot els estats liberals democràtics no es van sotmetre a procediments democràtics en la seva creació (en quin referèndum d'autodeterminació es va decidir la fundació de la República Francesa o de la República Federal d'Alemanya?). A més, mentre siguem sota el marc constitucional espanyol, en el qual els referèndums d'autodeterminació estan prohibits, també les democràcies occidentals poden esquivar la qüestió catalana fins i tot davant un RUI amb un mínim èxit per a l'independentisme tot al·legant que s'ha vulnerat la legalitat espanyola. En síntesi, la implicació internacional sols arribarà davant la política de fets consumats que segueixi a una declaració d'independència en la qual els fets generin la nova legalitat. I, en qualsevol cas, la superació del complex sobre la majoria democràtica sols arribarà amb una expressió de la voluntat ciutadana que irrompi més enllà de tot procediment que Espanya pugui controlar.