Xàtiva i Lleida, germanes de cendra

El passat 26 de juny, a iniciativa del Casal Popular de Xàtiva, el ple municipal d'aquesta població de la comarca de la Costera, al País Valencià, per
unanimitat (7 vots de PSPV, 5 d'EUPV, 3 de Compromís, 5 de PP i 1 de C's) acordava iniciar els tràmits d'agermanament de la ciutat de Xàtiva amb la de Lleida. En el text aprovat, s'apuntaven, entre els motius “el passat tràgic i la llarga successió de represàlies des dels fets del 25 d'abril de 1707 a Almansa i posteriors Decrets dictats per Felip V derogant els furs de València i Aragó primer, i Catalunya i Mallorca després, i pel fet d'haver-se mantingut fidels a les seves llibertats nacionals”.

Com s'indicava, Lleida i Xàtiva, així com Vila-real, Ontinyent, Alcoi i altres ciutats d'arreu dels Països Catalans foren víctimes de la desfeta austriacista del 1707, essent arrasades, cremades i saquejades per les tropes borbòniques de Felip V. En aquest sentit, doncs, és atribuïble a la figura del Borbó incendiari la creació d'un primerenc vincle afectiu entre ambdues ciutats, atès que les convertí, com algunes veus han qualificat, en “germanes de cendra”. Encara fumejava Xàtiva que el piròman Borbó encenia Lleida.

Xàtiva pagà la seva fidelitat a les llibertats nacionals cremant durant vuit dies i el record de la desfeta es manté encara, gravat en foc, en la memòria de la ciutat, essent-ne testimoni gràfic el retrat del Borbó Felip V situat de cap per avall com a símbol d'escarni al Museu de l'Almodí, el d'història local. Ni durant els vint anys de govern del Partit Popular amb l'impresentable alcalde (i saquejador del segle XXI) Alfonso Rus, mai ningú va gosar donar ordre de situar l'immens quadre en posició ascendent ni de retirar el monument de la Pedra als Maulets que presideix la plaça Sant Francesc.

A Lleida, en canvi, durant aquests anys hem estat testimonis d'unes polítiques de memòria històrica inexistents. O fins i tot d'antimemòria, en podríem dir. Com és conegut, el principal i preferent espai de memòria dels fets del 1707, l'edifici del Roser, era regalat a l'administració de l'Estat perquè en pervertís la memòria erigint un Parador Nacional .de Turismo al seu interior.

Malgrat els precedents i potser massa optimistament esperançats, desitgem que amb l'aprovació al ple municipal de Lleida de l'1 de juliol de la proposta d'agermanament amb Xàtiva, a instàncies de la Crida per Lleida-CUP i que venia avalada per un centenar d'adhesions, la manera com es tracta la memòria històrica en la nostra ciutat faci un gir copernicà de 180 graus. Tres segles després d'aquells fets, és l'hora de reflexionar plegats, ara ja xativins/es i lleidatans/es, sobre les implicacions actuals d'aquell episodi de foc.

Tanmateix, cal recordar que Xàtiva i Lleida comparteixen passat doblement tràgic pels fets del 1707 però també pels bombardejos de l'aviació feixista durant la Guerra Civil (altre cop l'olor de cendra i els cossos mutilats com a nefast nexe d'unió). Mentre que Lleida era bombardejada per avions italians i la Legió Còndor el mes de novembre del 1937, amb la massacre de Liceu Escolar com a acte criminal més recordat,
Xàtiva, ciutat també fidel a la República, era bombardejada per avions italians el febrer del 1939. Conseqüència d'aquell atac indiscriminat, al llarg dels anys ha estat considerada la “Gernika valenciana”. De fet, a fi i efecte de preservar aquesta part de la seva memòria i recordar els 145 civils assassinats, l'any passat la ciutat dels socarrats aprovà impulsar un altre agermanament amb la ciutat màrtir basca esmentada.

Passat compartit

A partir d'aquest passat col·lectiu compartit, assumit com una conseqüència de la fidelitat a les llibertats nacionals i als ideals de justícia i igualtat que ambdues ciutats volen preservar, Xàtiva i Lleida comparteixen, sobretot i per damunt de tot, un present i un futur que anem construint a pas ferm, el d'uns Països Catalans justos, lliures i solidaris. Uns Països Catalans que es construeixen dia a dia, teixint llaços afectius i complicitats entre aquells que els habiten i que amb el seu treball i esforç els aixequen.

És l'hora, doncs, de mirar al futur i que s'iniciï l'intercanvi cultural, associatiu, social i econòmic entre ambdues ciutats, que d'això es tractava. Que la muixeranga, els dolçainers i tabalers, la colla castellera dels Socarrats i els insignes fills de Xàtiva que són Raimon, Feliu Ventura o Pep Gimeno oficialitzin ja, de la mà de la moixiganga, els grallers i els castellers de Lleida, amb la veu de lo Beethoven o la Meritxell Gené, l'obertura d'aquesta nova etapa on assumim sense complexos els fets del passat i reflexionem sobre com afrontar plegats el nostre present i, sobretot, el nostre futur col·lectiu com a poble. Des del nostre propi reconeixement nacional i agafats de la mà també de la resta de ciutats germanes que tenim arreu del món, com són Perpinyà (Catalunya del Nord), Foix (Occitània), Ferrara (Itàlia) i Lérida (Colòmbia), amb les quals tenim també l'encàrrec de construir
un món més just i igualitari.