Mèrits

Que els pobres no voten és una evidència des de Nou Barris fins a Alabama. Alguns no poden, alguns no volen i molts dels que ho fan, quan es decideixen, ho fan contra els seus propis interessos. És a dir, des d'aquesta humil i depriment perspectiva, no únicament els no votants s'abstenen contra ells mateixos, sinó que bona part dels que voten ho fan en perjudici propi. Més que l'interès personal, o de classe, són les emotivitats i les intuïcions, tan fàcils d'estimular des de les ciències de la informació, les que acaben governant-nos i no cal pensar només en les darreres legislatives espanyoles. Ja sabem que no és el vot l'única forma de vida política, però les eleccions són el procediment més obvi de repartiment de poder, i si hem arribat a les calamitats actuals, ho devem a les accions contínues i persistents dels que ens han governat. Polítiques fiscals de les més regressives d'Europa, reformes laborals que en terra de bandolers han resultat devastadores, models de desenvolupament a mida dels negocis fàcils i ràpids que generen grans beneficis i grans precarietats laborals; macrogranges, macrocomplexos d'oci, macrooperacions urbanístiques que, en el millor dels casos, contemplen les preocupacions mediambientals com una murga a superar. I tot, travessat per la corrupció, pel cercle virtuós del tres per cent, per les complicitats entre la política, el negoci i els mitjans que construeixen l'opinió pública i que, per tant, determinen el poder. Si fem allò que deia el poeta i mirem aquesta terra quan la llum que puja des del fons del mar comença a tremolar, descobrirem que tot aquell lirisme primigeni, tota aquella voluntat proclamada de fer país, ens ha deixat, de fet, un escenari de novel·la negra. Un país insostenible, saquejat des de dintre i des de fora, on abunden les condicions laborals que algú ha definit del 20-40-60 (contractes de 20 hores setmanals, sous de 40 i horaris de 60) i on l'economista Guy Standing es podia haver inspirat per definir aquesta nova classe que anomena precariat. Feina inestable, salaris baixos i contractes curts per a autòctons i migrants pobres però també per als fills de les classes mitjanes perquè, per anunciar com serà el futur, els nous tractes del capitalisme hegemònic també tenen un component generacional. Allò que es va guanyar en altres circumstàncies no era per sempre. El país precari i de grans desigualtats que podem contemplar, l'ha construït qui ens ha governat sota unes sigles o unes altres, amb gran perseverança, el suport entusiasta d'una part de les seves víctimes i la inhibició política de les altres. A cadascú els seus mèrits.