El dit i la lluna

D'acord. La imatge i la paràbola estan més que cremades, però sovint cal recórrer als clàssics per explicar-se. Diuen que és una dita oriental. Hi havia algú que assenyalava la lluna i un altre, badoc, que es quedava mirant el dit. Això ha passat exactament amb el nou Partit Demòcrata Català. N'hi ha que s'han quedat mirant el nom. El dit. Fins i tot se'l mira el badoc Fernández Díaz, que intenta rebentar-lo. Ja s'ho faran. La lluna és una altra. És una nova força política que ha liquidat l'antiga direcció de Convergència. Els seus associats fan foc nou. I el foc nou ara és una llista unitària liderada per dos dirigents, Marta Pascal i David Bonvehí, que representen un trencament. Arrimats al marge han quedat antics dirigents, que en algun cas ni eren tan vells ni s'ho mereixien. Com Jordi Turull. Amb el triomf de la llista que aspira amb més solvència a omplir la direcció executiva del PDC es consuma la renovació. Hi haurà un abans i un després. Serà molt difícil, a partir d'ara, encara que els rivals o enemics polítics ho intentaran, adjudicar al nou partit els errors i els pecats convergents. Només queda un lligam públic i efectiu que uneix passat i futur. Es diu Artur Mas i Gavarró. És el lligam necessari i honest. I queda també una darrera temptació: castigar Mas i Munté en la votació de la presidència pel mateix impuls renovador. No ho haurien de fer els nous associats. Perquè seria injust i perquè no els convé. La lluna és nova i el dit queda reservat només per als badocs.