No és la corrupció

Garzón s'afegeix a la festa i els casos de corrupció es comencen a estendre a tots els àmbits de la cosa pública. Tenim el país nerviós i aparentment consternat. La classe política s'afanya a demanar que no es generalitzi, que no augmenti la «desafecció cap a la política». Surt el conseller Saura amb el seu rictus d'hiperresponsabilitat i demana «confiança» als ciutadans davant els «moments difícils que s'estan vivint». El president de la Diputació de Barcelona, que té el vicepresident a la garjola, surt en defensa de la «immensa majoria» dels polítics locals. Davant la gravetat de la situació, el president de la Generalitat, com fan els presidents dels Estats Units en les pel·lícules, compareix al Parlament a petició pròpia per fer un discurs a la població i llançar el missatge que les institucions tenen salut i que els ciutadans no hi han de perdre la confiança. Desfilen tots els portaveus dels partits per, a més de suspendre de militància els seus col·legues imputats, transmetre confiança «en la política i els polítics». (Per cert, quan es queixen de la divulgació d'imatges dels imputats emmanillats com a escarni innecessari, tenen raó, però se'n podien haver recordat un dia que l'exposat a l'escarni públic hagués estat algun xorisset, no els seus amics). S'hi afegeixen les organitzacions empresarials, per exigir duresa amb els corruptes i serietat als polítics. En fi, l'escenificació d'un estat de consternació general. La gent que no és pública, de tota manera, em fa l'efecte que, sense tants escarafalls, va una mica més enllà. La corrupció, de fet, existeix a tot arreu, fins i tot en les democràcies molt més avançades i consolidades que la nostra. Un sistema sòlid la dóna per descomptada i es limita a castigar-la. La famosa desafecció no ve pels casos extraordinaris de corrupció. Ve de la quotidianitat, del dia a dia de la mediocritat que s'ha instal·lat en les institucions. No del que alguns roben. Sí de les coses que fan i de les que són incapaços de fer la majoria. Del lamentable partidisme i de la curta vista política. La quantitat d'escàndols, en qualsevol cas, va en proporció a la magnitud de la mediocritat.