Un botiguer

Tenim a la ciutat una plaga d'escarabats. Tothom en parla. L'altre dia en vaig veure un rodant per casa i em vaig alarmar. Al cap d'uns dies en vaig veure un altre i vaig anar a la botiga a demanar consell i adquirir el producte que em recomanessin. Ara vostès han quedat parats. No vaig anar a un supermercat a triar una elaboració de les que s'anuncien a la televisió sinó a una botiga amb taulell i uns dependents al darrere. Concretament a una drogueria. I no una drogueria qualsevol, sinó a can Boter.

Vaig explicar fa uns dies que el meu amic i historiador Joan Safont ha escrit un llibre, Capitans del comerç, on entrevista cinquanta comerciants catalans per encàrrec del gremi que els agrupa. L'exconseller Antoni Subirà el va venir a presentar fa unes setmanes. Subirà es va enfilar defensant els venedors a la menuda i va acabar dient: “Tothom aquí sap que si un dia algú de vostès necessita un raticida té a la seva disposició una botiga, situada a quatre passes d'on ens trobem, en la qual l'amo no es limitarà a vendre'ls una solució química sinó que els exposarà una tesi sobre els ratolins.” No va dir el nom de la botiga, però tothom el va entendre: can Boter.

Jo no volia un raticida sinó un exterminador d'escarabats, i em vaig fer present amb tota naturalitat a can Boter. Em va atendre l'amo. “Tinc escarabats.” “Com tothom, i per fortuna per a mi.” Com poden veure aquí no es gasten compliments. “Negres o rossos?” “Rossos.” “Així són alemanys.” “Han vingut d'Alemanya?” “És per distingir-los dels negres, que en diem americans.” Em va explicar l'origen de la plaga: “L'emmagatzematge de certs aliments, fins ara desconeguts aquí, que consumeixen els nouvinguts.” Escarabats negres americans, escarabats rossos alemanys que s'han desenvolupat a conseqüència de la nova immigració... Semblaria que ens movíem pels límits de la incorrecció però res més lluny: parlo amb un científic fred com una nevera de laboratori. Goso suggerir-li la marca d'un insecticida efectiu que antigament havia comprat en contingències semblants. “Ni pensar-hi; els escarabats han mutat i hi ballen a sobre.” Em treu un producte del qual em diu la composició química fins a l'últim detall. Em descriu amb tanta precisió la mort que faran els escarabats i les seves cries que sóc a punt de deixar que campin per casa i servir-los molles de pa. Després, la posologia: “Fes el que et dic i t'asseguro que no veuràs un escarabat fins l'any que ve.” De moment cap altre ha donat senyal de vida. Ho veuen? Com que no sóc expert en escarabats, en una botiga sense personal ni personalitat hauria triat a la babalà i encara aniria a cops d'escombra. Can Boter no surt al llibre d'en Safont perquè no hi devien caber tots els botiguers.