Tribuna
El trencament ineludible
Les últimes setmanes han estat frenètiques, en el debat independentista. Referèndums unilaterals, vinculants, d'independència, lleis de transitorietat jurídica, proclamacions d'independència, RUI, DUI, etc. Personalment he defensat la solució del RUI (després de l'aprovació de la llei de transitorietat). Vaig exposar-ne els motius en un article anterior a El Punt Avui. M'hi reitero. I no puc més que aplaudir la proposta de l'ANC i del Manifest pel Referèndum. En qualsevol cas, la part positiva d'aquest debat és que, finalment, els partidaris de la independència tenen clar que l'única via possible d'assolir-la és per la via unilateral. El que el Parlament va aprovar en la declaració del 9 de novembre passat. Constatació refermada després d'escoltar la posició dels dirigents polítics dels comuns a Catalunya aquest darrer cap de setmana, que ha clarificat tres coses: primer, el seu allunyament del procés constituent; segon, que situen el “dret a decidir” sempre dins de la legislació espanyola –il·lògic parlant en termes de sobirania i de subjecte polític no subordinat– via la solució d'un referèndum pactat que arribarà quan arribi –i per tant no arribarà mai–; i, tercer i per últim, que en cas –impossible– de referèndum pactat, votarien no a la independència.
Però tanmateix, aquest debat viscut dins de l'independentisme, ha estat, en part, equívoc. Perquè situats en la unilateralitat –diguem-ne “allò que els catalans siguem capaços de guanyar per nosaltres mateixos”– totes les propostes debatudes aquests dies només es diferencien en una qüestió: el tempo. Qualsevol de les vies que segueixi la unilateralitat en la forma que es vulgui, és a dir, passant de llei a llei, forçant un referèndum, etc. comportarà la seva immediata inconstitucionalitat i uns efectes col·laterals que dependran del grau d'hostilitat del govern espanyol, però que aniran des d'inhabilitacions i querelles a la suspensió de l'autonomia. Per tant, en tots els casos, “arribar al final” voldrà dir trencar amb l'ordenament jurídic constitucional espanyol, entrar en la pugna de dues legislacions i xocar legalitats i legitimitats (la “vella” legislació espanyola, derogada per la llei de transitorietat, senzillament no se sentirà interpel·lada i continuarà apel·lant a la seva vigència i aplicació amb tot el desplegament de mitjans tècnics i logístics; i la “nova” legislació catalana –o la convocatòria d'un referèndum–, que, emparada per la “causa justa” de l'autodeterminació i de la impossibilitat d'haver pogut arribar per altres camins al seu exercici, maldarà per imposar-se exclusivament per la força de la seva legitimitat democràtica i pacífica.
Fins avui, la història moderna i contemporània dels catalans era allò que passava mentre l'Estat espanyol abolia les seves institucions. Ha estat així i serà així, excepte si els que deroguem aquesta vegada la Generalitat som nosaltres proclamant la República de Catalunya i una nova legalitat. I, per tant, les preguntes que hem de plantejar-nos són, per exemple: com aconseguirem que el Sr. Oliu doni l'ordre d'ingressar els diners dels nostres impostos que recapta el Banc de Sabadell al compte corrent de la Hisenda catalana (acció que li manarà la nova llei de transitorietat jurídica)? Com podrem organitzar un referèndum declarat inconstitucional i amb el mandat explícit de les “velles” autoritats espanyoles a les forces públiques d'aturar-lo? (dos exemples per adonar-nos que per qualsevol via unilateral acabem arribant al mateix punt... de trencament).
Ja en els informes del CATN s'alertava de les implicacions de la unilateralitat a la qual ens veurem obligats a anar i proposava utilitzar una “justificació exigent de l'autodeterminació”, basada a subratllar la dimensió pacífica i democràtica del procés, així com de l'autodeterminació nacional com a últim recurs davant la manca de solució que tenen les aspiracions d'autogovern de Catalunya. Però sobretot marca, al meu entendre, la pista clau a seguir quan diu que “caldria plantejar amb total transparència la possibilitat que el procés polític català pugui desestabilitzar l'Estat espanyol i Europa”. En altres paraules: convertir Catalunya en una “qüestió ineludible”.
Els catalans només tenim dues coses: un vot –quan podem– i a nosaltres mateixos. En el moment del trencament ineludible, la Hisenda catalana o el referèndum només tindran una oportunitat si el poble català, en una acció massiva i continuada, democràtica i pacífica, se situa al costat de les seves institucions. S'ha parlat d'“escenaris gandhians”. És literalment exacte. Només ens tindrem a nosaltres mateixos –si realment volem la independència–. La revolució dels somriures no ha de deixar de somriure, però s'ha de convertir en un subjecte polític nou: el poble constituent.
Molt bon estiu.