L'ensarronada intel·lectual

Vaig dedicar un anterior article
a Vargas Llosa i al per ell sempre miserable sobiranisme català, mal que, segons diu, trobaria remei si viatgéssim o llegíssim més, és a dir, superant l'atàvica, cantonalista i illetrada condició inherent a qualsevol nacionalista (llevat, és clar, de l'espanyol). Jo invocava Ortega y Gasset i la seva referència al nou producte del segle XX, és a dir, a l'home savi ignorant, inèdit en la història anterior. I recordava que es pot ser molt brillant en literatura i molt ignorant en la història i realitat de Catalunya. Ambdues característiques són de molt òbvia concurrència en Vargas Llosa.

I ara acabo de llegir un llibre, La desfachatez intelectual, de Sánchez-Cuenca, que abunda exhaustivament en la mateixa idea. En l'obra, esmenta un grup d'intel·lectuals, respecte als quals destaca: a) Que el seus temes “d'estudi” solen voltar entorn del nacionalisme i l'ésser d'Espanya, “verdaderas obsesiones patrias”. b) Que el merescut reconeixement públic derivat de la seva obra literària creuen ells que els atorga una mena d'impunitat, per arbitrari i indocumentat que sigui el que diuen. c) Que, per això, opinen sobre política i fins i tot sobre economia o sociologia, sense haver fet un mínim esforç per aprendre'n, sobretot de noves generacions molt millor preparades. d) Que aquestes “grans firmes” rarament solen escriure sobre el que passa fora d'Espanya. No tenen, per tant, referències externes per posar la realitat espanyola en perspectiva, amb el resultat d'una anàlisi molt provinciana. e) Que una deriva comuna en molts d'ells ha estat arribar a una evident dretanització des de posicionaments de joventut contundentment anticapitalistes i revolucionaris. f) Que per a ells no existeix a Espanya preocupació de més entitat ni realitat més tràgica i nefanda que el nacionalisme català, molt per sobre de l'atur, la crisi, la pobresa, etc. g) Alguns han arribat al cim d'allò més castís. Juan Manuel de Prada, per exemple, critica el bilingüisme de l'escola madrilenya per ser “fruto de la admiración idolátrica y gilipollesca que nuestros politiquillos profesan a lo anglosajón”.

En fi, la peremptorietat periodística no em permet continuar. Sí, però, assenyalar el que augura l'autor del llibre: “En comparación con las nuevas voces que surgen, las opiniones políticas de los Sabater, Cercas, Muñoz Molina, Juaristi, Félix de Azúa, Vargas Llosa, Marías, Espada, etc. tienen a estas alturas algo de pintoresco. Siempre es agradable leer su prosa, pero es cada vez más difícil tomarles en serio cuando hablan de política”.