La paciència no ho és tot

El temps és un insondable misteri, puix sols existeix al precís moment de viure'l, o un cop ja passat. De l'instant existencial podem extraure el gust del que és real, allò que agrada o fereix. El temps mai més no tornarà, per ésser passat, ens llega un tresor: l'experiència. Una mestra de la vida que tots hauríem d'atendre com el pentagrama d'un nocturn de Chopin. Però, lluny de fer-ho, clausurem les oïdes a la veu de l'ahir que ja hem viscut, i desatenem l'experiència que atorga sapiència als vells. Aquesta és la gran lliçó de Plató als polítics: savis, cèlibes i vells. Els pobles antics es regiren sempre per ells, donat el seu coneixement empíric de les coses; quelcom que el nostre temps sembla depreciar amb singular demència, donat que tan sols des de l'experiència es pot construir la hipòtesi preventiva del futur.

Rainer Maria Rilke, a les seves Cartas a un joven poeta, assegura que “no hi ha mida al temps; no serveix un any, i deu anys no són res”, puix l'home és com un arbre impertèrrit al vent, la pluja, el fred i les tempestes que l'assoten. Continua dret. I afegeix: “Jo ho aprenc diàriament, ho aprenc sota dolors als quals estic agraït: la paciència ho és tot!” Aquesta és, justament, la qüestió: la paciència, l'argument final que limita l'expectativa i la resolució sense retorn. A la dialèctica de Ciceró, fou el punt de partida de la seva indignació: “Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència?”, li preguntà a l'inici de les seves Catilinàries. Ai dels pacients quan engendren impaciència!

I això, ni més ni menys, és el que està succeint en aquest punt de l'estiu, després de set mesos de paciència. Si rebenta aquesta exasperant espera, la classe política, mediocre d'entre els mediocres, haurà de desaparèixer amb la trista condició de la seva estúpida i inútil brevetat, que en alguns casos personals resulta ja putrefacta, després de quaranta anys de permanència a les files d'una dreta rància, corrupta i decadent. No han passat ja els temps d'aquells veterans de les joventuts d'UCD que ompliren d'errades la nostra paciència? Sempre idèntics, sempre els mateixos, eternament “renovadors” com Arenas, Fernández Díaz, Margallo i tots aquells que han perviscut a les files del PP després de l'enfonsament de Suárez.

La paradoxa és encara més gran, quan, en passar comptes, un s'adona que a la llista no hi són els qui foren els millors (Miguel Herrero de Miñón, José Manuel Otero Novas...), però sí aquells que dauraren la seva mediocritat amb “un grande culo di ferro” que digué l'astut Andreotti. Van resistir, i després van guanyar, no però per altra causa ni talent, sinó per la gosadia de resistir el pas del temps i romandre, tot i sense idees, tot i sense principis, tot i sense coratge com aquell inútil de Portela Valladares –gallec i registrador de la propietat– que no sabia què fer amb el govern que malament presidia, com escriu Manuel Azaña als seus Diarios. Se n'adonen, aquests senyors governants i polítics, que la paciència té un límit? Potser han arribat a comprendre amb el seu limitat talent que la seva conducta incapaç de trobar solucions als greus problemes del país, tempta la indignació del carrer?

Massa llarga és la casuística, mentre s'estan consumint les classes mitjanes –patidores i pagadores–, que ja ens avorreix i fastigueja: egoismes personalistes, egolatries desbordades, inexperiències juvenils, lideratge de pacotilla, robatoris de corruptes, farts de tributs, orfandat d'ideologies, vacuïtat de dialèctiques, propòsits d'abocador, fogueres de vanitats, governs de gestió improvisats, lideratges sense substància, partits que van perdre l'horitzó, ineptitud pels pactes... Arribats aquí, dubto que la paciència resisteixi gaire més temps, i que aquest país concedeixi més temps a governs que no governen, o partits d'ara sí, ara no, buits de doctrina i pensament.

Això de la CUP de vegades sembla una broma; allò de Podemos, un exercici pràctic de becaris amb més teoria que experiència; el CDC, transmutat en PDC, un colossal disbarat sense ànima (l'ànima se la va quedar Jordi Pujol); el PSOE és un vaivé de pobres ambiciosos sense textura ni respecte a la tradició; això de Ciutadans és un assaig de proveta; i el PP és una apoteosi del no res com a refugi d'una dreta que es resisteix al canvi per por del desconegut o premonició del que vindrà segons les profecies de Pablo Iglesias... Aquests són els vímets amb els quals es farà el cistell?

Si la lleugeresa juvenil d'uns, o la decrepitud d'altres, no il·lumina un nou dia, serà qüestió d'anar pensant que la tan soferta paciència haurà de deixar pas a la senectut experimentada perquè s'assegui a negociar el que sembla elemental i exclusiu: un govern sense cínics, sense aprofitats, sense xarlatans, sense immadurs. Perquè el país amenaça ruïna si s'acaba la paciència de tots. Que deixin de prendre'ns el pel, i que arribin ja els acords, abans que desperti la impaciència i els exclaustri a tots al desert.