“El gran dia”

Avui és “el gran dia”. Així ho anunciava ahir Òmnium Cultural. Avui l'Assemblea i el mateix Òmnium presentaran la nostra diada de cada any. És a dir, l'11 de Setembre. Una reivindicació “per trams” i amb samarreta, no cal dir-ho. El “procés”, la “transició nacional”, la “desconnexió”, la roda del hàmster, la sedició, o com en vulguin dir, segons les fonts, s'ha fet a còpia de força popular. Segons els més optimistes, ha estat la mobilització de la gent la pedra angular de tot plegat. Les persones –els “ciutadans”, en boca dels il·lustrats actuals– han empès els polítics, que s'han reservat el paper d'administradors de l'anhel massiu. Cada any es repeteix la jugada i tornen els mateixos recels, les mateixes pors. Tornarà aquest 11 de Setembre a ser “un èxit”? Les ganes de canvi definitiu guanyaran la desgana, la inhibició o el cansament? Si cal fer cas de la intuïció, enguany l'èxit és més improbable. L'articulació política de l'independentisme ha desenganyat una part important de “la ciutadania”. Per contra, les “xarxes socials” bullen i animen a la polseguera. Fa pocs dies el president de la Generalitat va proclamar que s'havia acabat el “sorollisme” i havia arribat el moment de “la rigorositat”. El sorollisme no és l'escola de Joaquim Sorolla, sinó la mobilització. El rigor és el Parlament. És una visió del món. Però la veritat és que sense soroll difícilment hi haurà rigor. Un gran soroll, el soroll d'“el gran dia”, és indispensable. Quina samarreta diuen que cal comprar?