Entre el gos i el pastor

El context polític i social d'Espanya ha estat emmarcat per règims clarament dictatorials durant quaranta anys del segle XX. La resta s'han repartit entre un fals parlamentarisme i un règim democràtic encotillat per les herències de la Guerra Civil. És a dir: des de fa molt de temps –de quan les granotes duien sabre, que deia la meva àvia– el ramat està acostumat a fer camí falcat entre les envestides del gos i el xiulet del pastor.

La metàfora s'ho val perquè la societat espanyola mai no s'ha desprès dels trets de la dinàmica rural: l'alcalde és el terratinent i si no ho és, hi està a sou; l'autoritat uniformada li fa costat però les seves oïdes estan sempre amatents al superior, “militar, por supuesto”, com deia Tejero; i l'home de la sotana vetlla perquè el sentiment de culpa faci de sostre baix de les llibertats i així haguem d'anar sempre mig agenollats o ajupits. Aquesta santíssima trinitat s'ha fet omnipresent en la història espanyola. Xiuxiuejava a l'orella de la monarquia absolutista, de la regencial i de la parlamentària, inspirava les dictadures i s'ha acomodat amb facilitat a les baronies dels principals partits.

De quina altra manera es podria explicar que el PP i Ciutadans es resisteixin a condemnar la dictadura franquista? O que ambdues formacions coincideixin amb el PSOE en un nacionalisme ranci i exclusivista? O que la majoria dels ciutadans espanyols se sentin representats per l'immobilisme? O que el 18 de juliol hi hagi bisbes que diguin missa en memòria de Franco?