Full de ruta
La cara de Puigdemont
Dimecres al Parlament, abans de la votació de les conclusions de la comissió del procés constituent, hi va haver un acalorat debat, previ al moment en què el PP i Ciutadans van marxar de l'hemicicle (igual que van fer quan es votava la condemna al franquisme, per cert), que ens va deixar una magnífica foto: la portaveu ciutadana, Inés Arrimadas, fora de si, amb cara furibunda, exaltada, dirigint-se al president Puigdemont, que sense mirar-se-la posava aquella cara de ja em podeu anar al darrere amb un flabiol sonant. O sigui: a mi què m'expliques! És a dir que ja podia anar bramant Arrimadas, com va bramar també Xavier García Albiol, sempre tan ben informat que ja va anunciar que l'actitud dels grups de Junts pel Sí i la CUP no els sortiria gratuïta. Això, en un estat de dret, seria greu, però aquí, amb la politització del Tribunal Constitucional i la seva transformació en un tribunal de càstig contra l'independentisme i amb un ministre de l'Interior que diu el que diu i fa el que fa sense que ningú l'aturi, doncs no ens hauria de sorprendre.
Cridava, doncs, la diputada Arrimadas, i el president de la Generalitat feia cara de tenir coses més importants a fer que no pas escoltar-se-la. I a fe de Déu que n'és, d'important, el gest del Parlament. Encara que, en realitat, la gran desobediència és debatre una qüestió política, ni tan sols fer-la. Però és un primer gest clar que és evident que el govern espanyol no pot ignorar. Ho saben a Madrid (i ja els ha costat) i ho sabem aquí, que tot allò que es va dir a la campanya del 27-S i tot el que han dit el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras no és cap broma, sinó la constatació que el procés està en marxa i que els que es diguin independentistes, fins i tot els que han votat Catalunya Sí que es Pot, hauran de decidir algun dia si volen que Catalunya esdevingui un estat o no. I l'Estat espanyol farà la seva feina, però això ja havia quedat clar que seria així des del primer moment. O no?