Enervats

A Niça tots hi vam perdre, i molt. Des de llavors, ara més que mai, alerta quan algú diu “jo no sóc racista, però…!” El que ve després són dues tasses de xenofòbia. Tothom s'atreveix a donar solucions, com parlant de futbol, i s'obre en conseqüència tot un nou imaginari de terror i de por. “Mira que és bo de fer. No cal ni segrestar un avió ni ser un expert en armes.”

A la rodalia d'Orange, ciutat francesa, s'hi suma als pocs dies algú que va armat i amb el que diu que és una motxilla amb bombes. Agafa uns ostatges en un hotel d'autopista i ja hi tornem a ser! Centenars de policies, tirallongues de vehicles desviats per carreteres, milers d'hores perdudes. I renecs contra la situació.

Aquest dissabte ha tocat a Munic. Qualsevol sembla gosar-hi a fer la seva en nom de vés a saber qui i de què. Fins i tot les reivindicacions esdevenen dubtoses (si non è vero è ben trovato!). I no parlem del que passa a l'Afganistan o a l'Iraq un dia sí i un altre també, o als Estats Units, on l'element de la força es troba amb la bretxa socioeconòmica i racial. El món embogit!

L'enervament esdevé en el temps l'estat natural de molts ciutadans. El manté la situació socioeconòmica de la precarització de la feina i la polarització d'un sistema en què manen uns pocs capitalistes, enemics de fet del capitalisme i de la lliura empresa. Domina a la seva governança sovint el favor i la corruptela, contra la competència, dels qui se saben no prou competents. Per això busquen els oligopolis. Hi troben per això el favor de molts polítics captius dels seus deutes i vassallatges, propis dels períodes breus passats a la cosa pública, exigent de tractes de favors que assegurin el modus vivendi posterior. Durão Barroso i Goldman Sachs, portes giratòries que s'entreobren amb més o menys gràcia (com més talossos són els afectats, menys saben dissimular-ho!). Més enervaments. Pot posar ordre en aquests afers un president europeu, Juncker, destacadíssim componedor d'acords amb les multinacionals fiscalment elusives a la seva etapa de premier luxemburguès? Ho dubto. Ni ètica ni estètica. La conjuntura no ajuda. Que el BCE compri avui bons de grans empreses suposadament per a fer més líquids els mercats no deixa de ser escandalós. Un benefici que, efectivament, davalla el cost de les emissions d'aquestes grans empreses al cost del diner creat, que erosiona els estalvis de milions d'estalviadors. I no passa res: alguns mitjans ni tan sols ho esmenten per tal de no complicar-se els ingressos de les seves pàgines publicitàries. I amb la complicitat d'alguns analistes que sovint callen l'oprobi que implica el fet que empreses reparteixin dividends mentre, a la vegada, no rebaixen el palanquejament. L'economia enerva molt i el seu estudi permet indignar-se amb més coneixement de causa...

A casa nostra les situacions polítiques noves conegudes no permeten tampoc el descans. Àdhuc el ministre més ostentosament misseru menteix a voluntat, i l'alt funcionari que l'acompanya s'ufana de castellana hidalguía tot i negant la realitat que el contradiu, i es queda tan tranquil, i no passa res. Evidències d'impunitat. Qui no hi perd els nervis o no s'hi encén...

De raons per estar enervats, en conclusió, no en falten. Però enervat ha de poder traduir-se en quelcom més que indignar-se o sumar-se a causes perdudes. Calen bones dosis d'intel·ligència i intervencions selectives i radicals per a forçar el canvi. A molts capitalistes, se'ls ha de vèncer des de les contradiccions en què viuen, vetllant de fet pel capitalisme que diuen defendre, per la competència, denunciant els acords que la falsegen, fent que els taurons nous es mengin les panxes contentes dels qui només suren en el sistema. Competència que destrueix i construeix, mai acomodatícia, i amb una ciutadania prou atenta i no compassiva. No és tasca fàcil, però possiblement es la més incisiva per canviar un estat de coses que enerva.