Que pesadets!

A Espanya tothom vol guanyar per golejada. Allò que en llocs civilitzats coneixen com “cultura del pacte” és un concepte estrafolari entre espanyols. Resulta molt bèstia dir-ho, però Aznar va ser l'últim exemple d'habilitat per a l'acord. Somniem pactes les hienes? També la transició va ser un llarguíssim pacte entre franquistes, parafranquistes, demòcrates i parademòcrates. Vist des d'ara, tot allò va ser molt menys exemplar del que alguns es van entestar a fer-nos creure, però almenys el carro va tirar avant sense estimbar-se. Ara ja no hi ha res d'això. Ara el Partit Popular guanya les eleccions amb un resultat indiscutit i el seu líder espera que canviï el sentit de rotació de la Terra abans de moure ell un sol dit. Rajoy vol guanyar-ho tot per la fatiga dels altres. En qualsevol altre lloc del món el vencedor d'unes eleccions gastaria hores i tabac per convèncer els seus rivals. Aznar va acceptar dissoldre el servei militar obligatori, va canviar el noms als governadors civils –i l'esmalt de les ungles– i va acceptar un nou model de finançament autonòmic que al remat ha estat un parany, però va fer el gest. Rajoy ni es despentina, no sigui que li quedi en més evidència l'alopècia que li aclareix la coroneta. Diu el candidat del PP que una cosa són 137 diputats per a governar i una altra de ben diferent 137 diputats per ser investit. Té raó. Governar en minoria és molt més difícil. Rajoy agafa el rave per les fulles. Potser ni es presentarà a la investidura. Misericòrdia!